Domingo Segura Roca
Lo Senienc (Juliol-Agost 2003)
| La presència de soldats alemanys a les nostres terres, infectades per la guerra, era pura estratègia bèl.lica i bona part de les vivències de l'estada dels aviadors de la "Legión Condor" al camp d'aviació de la Sénia als anys 1937-1938, tenien com a punt de partida el xoc entre les diferents cultures dels pobles compromesos en el conflicte bèl.lic i des d'on es poden treure conclusions més o menys interessants per al lector, tenint en compte que no tot el que se li ha ofert respon a la realitat dels fets i de la nostra guerra civil alguna vegada ens han donat, desgraciadament, gat per llebre amb resultats poc favorables per a la història del nostre poble.
 Aquesta foto la va fer un alemany a qui li deien Eduardo. La porta en la que es veuen les quatre cries és la de la fusteria d'Emilio Subirats (Milio Nàssio). El xiquet és Andrés Abella.
En el cas que els explicaré els fets són nítids i autèntics i el tema no ha arribat a les meues mans d'algú que sols ho ha sabut de segona mà. El camp d'aviació de la Sénia va ser construït per la República, suposadament per ser un punt estratègic per a la defensa de l'Ebre i dels accessos a terres castellonenques i de València. El mateix fi li va donar l'exèrcit de Franco quan va deixar el camp als seus aliats alemanys. Els "messerchmitts", els esvelts avions alemanys, van trobar aquí un bon refugi i va formar la seva preparació i, des d'aquí van bombardejar el front de l'Ebre. Al mateix temps els "xatos" russos, que coneixien pam a pam el camí del camp, hi feien incursions quasi cada dia, tant al matí com a la tarda, metrallant i deixant-hi caure algun bombó. Apareixien ràpids per darrere dels Tres Castells, deixaven anar els seus "regals" i desapareixien com si fos un miracle. Tots els aviadors que composaven la plantilla de l'esquadrilla del diablo (Toful) estaven instal.lats a la fàbrica de paper del Sr. Benigno Gil, edificació que s'havia convertit en el quarter general dels pilots alemanys, cosa que no deixava de ser un constant perill de bombardeig per al petit nucli de població que eren les Cases del Riu.
 El mateix fotògraf va fer aquesta instantània a la terrassa de la cuina. Maria Cardona, Vicenta Roca i el jovenet que està amb elles és Daniel Ferreres, que va entrar a treballar allí com a noi dels encàrrecs. Al fons es pot veure el pont vell i un carro amb el "toldo" posat. Aquests xicots alemanys van intentar per tots els mitjans establir amistat amb la gent senzilla del barri. Van buscar dones per treballar: dues dones a la cuina, amb un cap de cuina, i dues dones més -aquestes de bon veure- per servir taula, encara que dintre la casa s'havien de deixar de banda les ximpleries i les picardies.
Allí s'exigia seriositat i bon treball. Ells eren extremadament nets i ordenats i si en la feina de neteja observaven algun retard es buscaven altres dones pel seu compte per corregir-lo.
Cada diumenge a la tarda, cap allà a les sis, preparaven un berenar a base de dolços que el pastisser Estrada els hi subministrava. Per beure unes gerres de te i unes altres amb aigua, vinagre i sucre, tot ben fresc.
Un cert dia un amiguet de jocs i joques sempre estava furgant per qualsevol racó -vam descobrir, dintre de la casa, uns retalls de diaris, fotos i trossos de pel.lícula de documentals. Tot allò era d'un reporter de la famosa productora de pel.lícules UFA, que enviava els seus treballs setmanalment a Alemanya. La seva missió consistia en fer un recull de la vida quotidiana de la gent i la influència que els soldats alemanys produïen en ella. L'alferes Hans ens va atrapar furgant entre les deixalles, de les que havíem tret alguns retalls de pel.lícula inservible, fotografies que tenien algun defecte, etc.
A aquelles fotos es podien veure, a un nivell quasi perfecte, els cossos nus d'unes noies desconegudes. Les fotos estaven fetes en una de les sales del quarter, que havia estat preparat a consciència per a aquell fet. Podríem dir que realitzaven el seu treball en el més absolut secret. Cap intrús podia acccedir a aquella sala, encara que la nostra presència allí i el nostre descobriment no va alterar massa la cosa perquè a nosaltres el que ens va cridar l'atenció eren les fotos de les noies despullades. L'alferes ens va amonestar enèrgicament i el meu amiguet se'n va anar corrent. Jo em vaig quedar escoltant el sermó, somrient maliciosament, pensant en aquelles picardioses fotos. L'alferes Hans va considerar que no podia deixar de passar per alt aquell incident i se'n va encarregar de donar-me una explicació vàlida per a la meua edat. Amb un parell de camejades va pujar a la cuina a parlar amb la meua mare per dir-li que em volia portar a un lloc. Ja al carrrer em va fer pujar a una moto amb sidecar i vam anar a la finca coneguda per les Coves de Martí. En arribar em va fer baixar de la moto i em va fer seure en un dels sillons de vímet que hi havia en una sala. Vaig esperar assegut una bona estona i quan ja començava a impacientar-me va aparèixer Hans amb una bellísima dona completament despullada. Aquella aparició em va fer bategar el meu jove cor a tota màquina. Jo no vaig saber els passos que l'alemany va haver de fer per aconseguir l'objectiu que s'havia proposat, el cert és que aquella xica es va apropar a mi i va dipositar una tendra besada a les meues galtes. Jo estava tremolant i poden imaginar l'emoció que aquella situació podia produir en un xiquet de 9 anys. Hans em va allargar un altre sermó que jo no vaig tenir altre remei que aguantar. La noia sols somreia, Hans em va agafar la mà i em va invitar a que la passés suaument per sobre tot el seu cos. Ho vaig fer sense deixar-me cap racó del seu cos. A l'arribar sobre el pubis em vaig aturar i ell em va preguntar què em semblava aquell itinerari. Jo sols li vaig poder contestar que molt bé. Va ser llavors quan, com un pare, va censurar algunes coses i me'en va explicar uns altres per al futur. L'emoció d'un xiquet d'aquella edat s'adapta prompte i li vaig dir que la seva pell era molt suau i que donava gust de veure-la.
"Molt bé, Mingo -que era com sempre em deia-, si tu tener una hermana no gustar que nadie se ría de ella y has de saber, amiguito, que las mujeres tienen una gran responsabilidad en la vida de un hombre. Han de protegerse siempre y no reír jamás de ellas. Llegará el día que se casarán y tener hijitos y precisamente aquí donde tu poner la mano ser cosa muy importante para ello". La bella noia, tot somrient es va acotxar a l'altura de les meues galtes donant-me un parell de besades que mai més he oblidat malgrat el temps que ha passat. Em va agafar la mà i la va passar suaument pel pèl del pubis. Els tremolons que havia tingut des del principi dels meus dubtes i temors es van esvair. Aquell record i l'admiració que em va produir m'ha acompanyat al llarg de la meua vida. Una lliçó a temps pot dissipar per sempre qualsevol dubte, sigui de l'índole que sigui, i precisament posa a punt el més essencial en la vida d'un ser que arriba al món amb els ulls ben oberts desitjosos d'aprendre. Després vaig saber que allí, a les Coves de Martí, els alts càrrecs i els pilots de més alta graduació, tenien allotjades unes quantes senyoretes per desfogarse-se sexualment. Hans, a partir d'aquell dia es va proposar ensenyar-me el nom de les coses més corrents, començant pels estris de cuina, el menjar, etc. Assegut damunt dels seus genolls em mostrava una cullera:- En alemán decir "esloffel". De ben segur les paraules escrites en alemany no les he escrit correctament, però el so de la pronúncia crec que sí.
La bellesa és la clau dels cors.
La coqueteria és la palanca. André Mason El manar i el senyoriu és d'aquells La belleza que atrae rara vez coincide La guerra és la sortida covard La Terra no té sed de la sang dels soldats, |
