Aquella gent d'altres latituds
Domingo Segura Roca
Lo Senienc (Octubre 2003)

 
Aquells homes vinguts de tan lluny per a, segons qui ho diu, alliberar-nos del comunisme, omplien els carrers amb la seva presència, amb el seu tracte amable i servicial. Mai van eludir qualsevol necessitat que el poble sol.licités. És natural que no caiguessin bé a tothom, perquè en aquells temps de guerra i revolucions d'ideals tot semblava una provocació.

-Tot aixó donarà mals resultats- deia la majoria de gent del poble. A n'aquesta gent només l'han portat per a tocar-nos els c.....

I és que no és el mateix que t'envaeixin fent turisme que passejar-se per tota Espanya carregats de bombes. Era evident que no a tots els queia bé la seva presència.

Com que el pensament no para de filar idees, encara que siguin estúpides, es va arribar a pensar que el fascisme del dictador alemany s'implantaria a Espanya. Era molt arriscat arribar a pensar amb una barbaritat com aquella, però el sistema d'observació que tenim les persones sol donar en el calu i tot allò va quedar esbargit per l'aire.

A la sala del menjador de la fàbrica quarter, es reunien tots els components de la plantilla de pilots amb l'obligació d'escoltar, amb silenci absolut, els mítings i discursos que Hitler, de forma estentòria, proferia per Ràdio Berlín. Davant dels desigulas crits els pilots escoltaven amb respectuós silenci i devoció, aplaudint molt d'ells de forma frenètica i emocionada.

Ningú podia accedir a la sala si no pertanyia al "gremi" dels pilots. Allí sols hi podien estar ells i estava completament prohibit distreure's. Tota activitat estava "en su lugar descanso". La penúltima vegada que la veu d'Hitler se sentia en aquella sala jo, com de costum, rondinava per allí sense aconseguir entrar-hi. En un dels descansos va sortir un pilot i em va deixar entrar, no sense advertir-me de que, encara que m'avorrís, no distragués als demés. Allí vaig estar, silenciós i quiet, no fóra el cas de que em despatxessin, passant-ho la mar de bé. Hans en va fer seure als seus peus, damunt d'una manta, jugant, de tant en tant, amb la meva orella. Ell sabia que podia confiar amb mi.

Com jo des de sempre he tingut una gran passió per l'observació dels gestos i moviments de les persones, allí ho vaig passar divinament. En els meus curts anys de vida mai havia vist aquell tipus de ganuyotes i exageracions facials expressant l'amor i l'obediència d'aquells homes. Ara, en recordar-ho, em doná la impressió de que sols podia comparar-se a la realitat d'un poema. Vaig poder ser testimoni d'aquelles accions despreses d'aquells rostres obedients i emocionats, que van aconseguir que jo, un xiquet de deu anys, em sentís satisfet d'haver entrat allí. Aquella excel.lent lliçó d'aquells homes ha estat molt de temps recordada per mi.

Una tarda, mentre les dones estaven pelant patates, un soroll molt for de motors ens va fer desviar la mirada cap al cel. Els nostres ulls van veure com la "PAVA", l'avió de subministrament i correu, baixava a tot gas en direcció cap al camp d'aviació mentre un parell de caces republicans anomenats "XATOS", l'estaven metrallant sense pietat. En arribar a l'altura de la Tossa van girar enrere davant l'amenaça dels canons antiaeris del camp que disparaven desitjosos de fer diana. Davant l'ensurt dels trets els ajudants voluntaris que ajudaven a pelar patates es van alarmar però sense punt de comparació amb la por que mostraven les dues cuineres. La més jove d'elles, amb un to insolent però amb tota expressivitat, li va dir al soldat alemany que estava al seu costat:

- El que vostès haurien de fer és anar-se'n d'aquí d'una vegada, així s'acabaria tot aquest merder que ens han portat !

El soldat, indignat, va contestar:

- Nosotros marchar cuando dar por terminado nuestro trabajo. Después volver para estar y vivir en España. Nuestro Führer así querer, después de terminar otra empresa mayor. España no ser gran problema.

Des d'aquell moment la cara de la jove va camviar d'expressió. Aquell alemany ja no la veuria més amb bons ulls.

Abans d'acabar la setmana la noia va rebre una nota dient-li que se li havia acabat el treball. Entre els alemanys i l'alcalde van considerar que havia de ser acomiadada per roja. Del barri de les Cases del Riu va ser traslladada a la presó de Rossell on, possiblement, no va rebre mol bon tracte. El que li van fer mai ho va saber ningú, excepte la seva família.

De les paraules sortides del soldat alemany he pogut treure, mentalment, algunes conclusions: es pot arribar a pensar que l'empresa que insinuava era la guerra contra Rússia. Aquells espectaculars discursos del Führer podrien tindre alguna relació amb això. Després de Rússia, no li passava pel cap implantar el fascisme a la península i lliurar-la dels sistema comunista ? Ves a saber !

Franco, l'amiguíssim d'Hitler (és de suposar que tal vegada mai sabrem les intencions reals dels dos amiguíssims), com a Caudillo de los ejércitos ja ens va donar el seu propi assaig del sistema fascista a Espanya.

Deixant de banda el que va ser i el que va poder ser, és preferible deixar a un costat tot aquell embolic i descriure com, aquella gent, tenia una idea de les nostres terres com si d'un paradís es tractés. Segons ells érem massa ingenus i apocats, necessitàvem una mica de llibertat interior i per alliberar-nos definitivament era necessari que passés un cert temps. Ells ens bombardejaven contínuament amb allò del nudisme per desinhibir-nos. Bé, si d'això es tractava, ara no anem tan endarrerits i estam tant al dia com molts d'altres països. Aquí som així. Ells, en aquells temps de la revolta franquista, ja se sentien adams del nostre paradís. Adam es va vestir amb una fulla de parro, o de figuera, qui sap ?, però ells ni tant sols això. El seu argument ja el portaven penjant a l'aire. Els cabussons en les aigües del nostre riu, eren veritables i espectaculars moviments de llibertat que, encara ara, serien considerats motiu d'escàndol.

La joventut senienca d'aquells temps, habitual visitant dels racons més bonics del riu per banyar-se, poc a poc anaven abandonant els llocs on es banyaven els presumptes adams.

En l'autèntic paradís bíblic tot funcionava a la perfecció fins que a Adam li va donar per menjar maçanes, acabant per ser expulsat per un àngel amb una espasa de foc per la seva gosadia i insolència. Als nostres moderns adams alemanys els va sortir el tret per la culata. L'alcalde d'aquell temps en va tenir prou en enviar, per l'agutzil de torn, l'ordre escrita de que abandonessin el riu si seguien banyant-se nusos. Aquells atrevits adams, sens menjar-se cap de les maçanes primerenques dels horts veïns al riu, van deixar lliure el paradís.

Nota : M'hauran de perdonar però jo no he tingut la paciència d'averiguar que era l'alcalde en aquells dies del 1938. Seria interessant també poder disposar d'una còpia de la nota que va fer arribar l'agutzil als banyistes alemanys.

Nota d'interès : Aquests models d'avió van creuar diverses vegades el cel del nostre poble, aterrant al desaparegut camp d'aviació.

Quan aquest camp estava en poder dels alemanys un "Xato" va haver de fer un aterratge d'emergència, cosa que va causar una gran sorpresa i rebombori. En un primer moment es va creure que era una fuga del pilot i una traïcio a la República. Els mateixos alemanys, sorpresos, no van dubtar en crivellar-lo a cops de fotografia i, sense cap dubte, en van treure el seu partit com a objecte d'estudi. Del pilot mai se'n va saber res.


Polítics i periodistes comparteixen el trist destí
d'haver de parlar avui ja de coses que fins demà
no entendran totalment.
Helmut Schmit

Ull per ull i el món acabarà cec.
Mahatma Gandhi

¡Pobre cultura si estuviera en manos de políticos y funcionarios!
Soledad Becerril

La política d'un partit és la bogeria de molts en benefici d'uns pocs.
Alexandre Pope