L'any 1930, Rossell tenia 557 famílies que feien un total de 2043 persones. En acabar la guerra i a pesar dels esforços de les autoritats franquistes per demostrar una normalitat demogràfica que no existia, l'Ajuntament ha de reconèixer que només viuen al poble 1834 persones dividides en 578 famílies, i això després de rectificar les dades a requeriment de les autoritats provincials: "después de la inscripción del 31-XII-1940, se observa una baja de habitantes que necesariamente debe esa junta -la municipal- proceder a una comprobación minuciosa para que no quede ningún habitante sin inscribir". Rossell, com no pot estranyar a ningú dels que hi hem viscut abans de la dècada dels 70, era un poble que basava la seua economia en l'agricultura, una agricultura que maldava per sortir definitivament de l'autosuficiència. Les dades que ara presentarem, la majoria de les quals apareixen anotades en un full del Servicio de Estadística Agrícola del 26 de juny de 1934, ens han fet esborronar. En l'apartat de la maquinària agrícola (parlar de maquinària és un eufemisme en el cas del nostre poble) hi trobem 350 arades romanes, 240 arades de "vertedera", 5 "guadañadoras" i 41 sénies. Molt lluny quedaven les sembradores, els cultivadors, les segadores, els tractors i les trilladores que apareixen en l'enunciat de l'estadística. Pel que fa a allò que en l'estadística apareix com a dades de caràcter socioagrari, hi trobem: 2043 habitants, 400 jornalers (en una nota manuscrita es diu que molts d'aquests són a la vegada petits propietaris), 20 obrers fixos (suposem que es refereix als mossos o criats), 300 llauradors propietaris, 630 propietaris veïns i 603 propietaris forasters. No apareixen ni colons, ni arrendataris, ni parcers; tampoc hi apareixen sindicats ni comunitats de llauradors, només una associació que posen dins l'apartat "altres". En l'apartat de les finques i la seua extensió ens trobem que de secà n'hi ha 3.117 de menys d'una hectàrea, 1231 de menys de 20 ha, 21 de menys de 100 ha i una de menys de 500 ha (no n'hi ha cap de més de 500); i de regadiu, en trobem 494 de menys d'una hectàrea i 6 de menys de 5 ha. Per completar aquestes dades hem estudiat els impostos de rústica dels anys 34 al 36 i hem de dir que la riquesa imposable (es a dir aquella sobre la que s'aplicava l'índex tributari) era aproximadament d'unes 222.008 ptes. Fent un exercici de suposició, si dividim aquesta quantitat entre els 1.230 contribuents que tenia el poble (com hem vist, aproximadament la meitat eren forasters que, generalment, residien als municipis que circumden Rossell) hagués correspost una mitjana per contribuent de 180 ptes. Hem comprovat que eren molts els contribuents que no arribaven a aquesta mitjana, però hem constatat també que pocs es podien considerar grans propietaris (només 10 passen de 1.000 ptes. de riquesa imposable). Arribats en aquest punt cal dir que, observades les dades anteriors i escoltat el testimoni dels diversos relators, arribem a la conclusió que és impossible que entre la població activa rossellana no hi hagués una mena de colons, parcers o arrendataris, malgrat que aquests no vinguessen recollits en l'estadística. Potser no hi apareixen anotats així per tal com deuen ser propietaris d'algun tros de terrenet que, evidentment, no els donava per viure. Pel que fa als jornalers, molts eren nois joves i no eren propietaris perquè les terres pertanyien encara als pares. El mateix any 34, en plena República, concretament el 9 de maig, ens trobem amb una certificació feta pels amos o encarregats dels diversos molins d'oli que hi havia al poble, on declaren haver mòlt 8.145 Qm d'olives i haver produït 218.448 Kg d'oli, quedant encara 503 Qm per moldre. També es comunica que "la actual cosecha de aceite es menos que regular en cantidad y calidad, siendo bastante la dañada por la mosca. Los daños de la mosca no se combaten de ningún modo". Precisament, en un article del Diari de Castelló (des d'ara DdCs) del dia 15-4-36, hi llegim que l'alcaldia de Rossell fa referència a la crisi del Baix Maestrat per la depreciació de l'oli, garrofes i vi, i proposa una reunió als alcaldes de la zona. En la mateixa data, hi ha 320 declarants productors de blat, que diuen haver produït 2.116 Qm i, posteriorment, en un qüestionari adreçat des de l'Ajuntament al governador civil, del 17 de novembre de 1934, es diu que mensualment es consumeixen a Rossell 180 Qm de blat i que no hi ha existències suficients al municipi fins a la propera collita, encara que "existen algunos propietarios con la suficiente harina molturada hasta la nueva molturación". També es diu que es consumeixen 55 Qm de farina mensual, 28.680 Kg de pa de família produïts en els dos forns que existeixen al poble i que "solamente se fabrica este tipo de pan para el consumo". Semblantment, amb la fitxa que presentarem a continuació, ens podem fer una certa idea (poc falaguera, per cert) del que era la "indústria" d'aleshores. La relació industrial que apareix en la fitxa ben segur que estaria complementada amb artesans de diverses menes, però encara ens són ben presents els comentaris de molts dels nostres informants dient-nos que la majoria dels productes "manufacturats" se'ls feien ells mateixos. Estem, per tant, davant d'una indústria bàsicament de semitransformació dels productes primaris, complementada per petits tallers artesans que elaborarien les manufactures indispensables per "anar vivint". La fitxa diu així: "Relación de los particulares y entidades que explotan industrias en este término municipal y emplean motores (el subratllat és nostre) para el desarrollo de las mismas, con expresión del combustible empleado durante el año 1933, a saber:" Per a completar aquesta visió, forçosament incompleta, ens trobem una relació, també d'aquesta època, de la població activa que es dedicava a la construcció: 12 paletes que cobraven un jornal diari de 7 ptes., 2 paletes que cobraven 6 ptes. i 2 manobres que en cobraven 5. Com passava en moltes altres activitats, la gent del poble ajudava els paletes quan aquests anaven a casa i, per això mateix, hem de concloure que aquells no vivien només de la construcció i que l'adjudicació d'obres públiques els queia com aigua del cel. Pel que fa al sector terciari ens trobem amb les següents botigues: -La de Joaquín Muñoz Michavila, la Salopa, de roba. Fins aquí hem citat les botigues que apareixen en una "Relación-denuncia que las autoridades de Rosell, presentan al Sr. Juez Militar de la Auditoría de la plaza de Benicarló", feta el 25 de juny de 1939 per "una Comissió Depuradora" en nom de les autoritats franquistes, per tal de relacionar tots els "agravis" produïts durant la guerra-revolució. De fonts orals hi afegim les següents: -Una botiga de roba de les Carrasques, de la família de l'alcalde Comós. Els transports bàsics seguien sent els burros i matxos amb sàrries, i els carros. En una relació del 31 de juliol de 1934 trobem, només, set persones amb permís de conduir al poble; quatre formaven part de la companyia "Autos Rosell" i també hi havia un taxista i dos camioners. La manera més usual de traslladar-se a l'exterior, a banda de la tracció animal, era la línia d'autobusos que arribava al poble. Pel que fa a les comunicacions, la més freqüent era el correu que arribava amb els autobusos citats anteriorment; a banda d'això, només es podien utilitzar els telegrames, ja que, com veurem més endavant, el telèfon no arribaria fins al final de la República. El món exterior arribava bàsicament per tres canals: les informacions dels veïns que "anaven pel món" atrets per un motiu o altre (generalment a treballar: verema, sega, arròs...); els diaris i, sobretot, la ràdio. Amb les ràdios passava el mateix que passaria després, als anys 60, amb les teles: que n'hi havia poques i eren objecte de veneració. Els veïns s'ajuntaven per escoltar-les, com aquell que pot penetrar en el temple dels déus i en el coneixement del desconegut. Al poble hi havia, teòricament, cinc ràdios durant la República i, segons una petita nota sense datar, dues d'elles no funcionaven. Durant la guerra, alguna d'elles serviria per escoltar els "partes dels nacionals" de manera clandestina. No voldríem acabar aquesta radiografia del poble sense utilitzar una altra font que ens aproxima més i millor a la distribució de la riquesa global existent: el repartiment d'utilitats. L'any 35, Rossell havia de pagar en concepte d'impostos 42.326,80 ptes. (una vegada comptes.ts i descomptes.ts diversos aspectes) que s'havien de repartir entre els 576 contribuents de la localitat i els 599 "terratinents" de fora vila. Així doncs, i tenint en compte que la riquesa imposable, per real i per personal, dels vilatans era de 454.992 ptes. i la dels propietaris forasters era de 84.337 ptes. (la majoria per real, concretament per les seues propietats agrícoles), correspondria una mitja de 790 ptes. per cada contribuent local i 141 ptes. per cada foraster. Respecte d'aquesta mitja comprovem que apareixen una sèrie de contribuents, als qui podríem catalogar com a "classe benestant", que presenten una renda bastant superior a la mitjana: Joaquín Ferreres Climent, 7.116 ptes.; Pedro Sabater Bayerri de ca Peret, 4746 ptes.; Arturo Canals Baeta, 3.954 ptes.; Maria Querol Pla de ca Coscolla, 3.416 ptes. i Miguel Martí Meseguer, 2.916 ptes. A aquests els segueixen 14 propietaris que declaren una renda superior a les 2.000 ptes. (només un d'ells és un propietari foraster). Amb aquestes dades ens hem d'imaginar un poble dedicat bàsicament a l'agricultura de subsistència (combinada amb una ramaderia d'escassa importància), caracteritzada per l'ús intensiu de la mà d'obra, mancada dels recursos, les màquines i les tècniques necessàries i amb una propietat de la terra molt repartida, on només unes poques famílies locals sobresortien per damunt de la mitjania i a les que no m'atreviria a destacar com a "grans" propietàries. Una altra cosa seria el paper d'alguns dels propietaris forasters dels quals no he pogut fer l'estudi complert, però que en l'imaginari local tampoc mai van destacar com a grans propietaris. Per les notícies recollides ens imaginem un poble on hi havia "fam de terra": l'única manera d'engrandir la producció i garantir la subsistència era ampliar la superfície conreada en els llocs més inversemblants (recordeu aquells màrgens que aguantaven feixes amb només dos o tres arbrets), senyal inequívoc de que la població estava per damunt dels recursos i de que la crisi, com a la resta de l'estat, havia d'esclatar d'un moment a un altre. La indústria principal (si és que la podem anomenar així) era la de semitransformació del producte comercial per excel·lència: l'oli. La resta eren artesans que complementaven les minses necessitats d'una comunitat amb escassos recursos monetaris. La petita fàbrica de cadires i la transformació de blat no eren significatives. L'energia utilitzada en les transformacions era irrellevant; ben just es començava a utilitzar l'electricitat com a força motriu: Rossell era un poble que s'aixecava amb el cant dels galls i se n'anava a dormir quan fosquejava. En el sector serveis la cosa no era molt millor, amb uns transports bàsicament de tracció muscular, un sistema de comunicacions esquifit i insuficient, un comerç exterior i interior magre (només se solia accedir a la moneda després de cobrar la collita de l'oli) i un sector de la construcció més pendent de les obres públiques que d'altra cosa. Aquesta situació, que sembla venir-se arrossegant des de principi de segle, pareix que no degenerarà en un conflicte social i polític fort fins ben entrat el període revolucionari de la guerra, però abans, com veurem a continuació, ja hi havia una dicotomia important entre els dos Rossells, que no sempre coincidien amb el Rossell de la Vila i el Rossell del "Palafont" (Pla de la Font).
Rosell, a 16 de febrero de 1934. Nombre y apellidos Clase ind. Electric.Kw Carbón KG Cooperativa Aceitera Rosellense Progreso Aceitero Jaime Adell Querol Joaquín Roda Ferrer Alvaro Gavaldá Calduch José Cervera Arasa Domingo Caballer Caballer Joaquín Cardona Caballer Manuel Michavila Cuartiella Jacinto Querol Muñoz Vicente Querol Pla Vicente Gavaldá Calduch Jaime Martí Meseguer
-La de Bautista Lluch Cuartiella, Parrac, carnisseria.
-La de Vicente Niñerola Tomàs, taverna.
-La de Juan Adell Querol.
-La de Vicente Adell Querol.
-La de Vicente Royo Tobias, Curret, taverna i ultramarins
-La de Blas Fonollosa Caballer, Blai, taverna i ultramarins.
-La de Domingo Pla Pla, Calaix, també taverna i ultramarins.
-La carnisseria de la família Grau (iaio de qui escriu aquestes pàgines).
-Una panaderia del sogre d'Isidret, a la vila.
-També sabem que Vicent Tafalla portava pa de la Sénia.
-Finalment, ens trobem amb la botiga de la Cooperativa Rosellense. Durant la República se'n posaria una sucursal al Pla de la Font.