Si l'apartat anterior ens apropava a la realitat socioeconòmica del Rossell de l'època motiu del nostre estudi i, suposant que el Rossell immediatament anterior a la República no devia diferir massa del que acabem de descriure, la pregunta doble que s'escau respondre ara és: què devien esperar de l'adveniment de la República els nostres convilatans i com van rutllar les coses fins l'aixecament del juliol del 1936? Anem a veure-ho! La majoria de forces polítiques i sindicals representatives de les classes mitjanes i populars de l'Estat espanyol acordaren en el Pacto de San Sebastián (agost del 30) el preu que havia de pagar el rei per la seua aventura africanista i per la seua identificació total amb la dictadura de Primo de Rivera. Era l'hora de la República. La legitimització de la continuïtat monàrquica que va plantejar el govern Azaña, a través del procés electoral que havia de començar amb les eleccions municipals de l'abril del 1931, es va torçar en aquestes mateixes eleccions que, de fet, s'havien de convertir en un pleibiscit entre monarquia i república. Tothom sap com van anar les coses a nivell estatal. Pel que fa a la província de Castelló i malgrat els resultats, 608 regidors monàrquics, 362 republicans, 145 independents i 40 per a altres partits, la gent sabia que la monarquia havia fracassat. Tan aviat es van conèixer els resultats a Castelló capital començaren les manifestacions republicanes i es produïren canvis al Govern Civil, a la Diputació i l'Audiència provincial (Romeu, 1985, p. 394). A Rossell, en l'acta del 18 d'abril, comprovem com un grup de persones es constitueixen, motu propio, en Ajuntament republicà, sense fer cas de l'oposició de l'alcalde i el consistori que fins aleshores venia exercint el govern municipal i que, pel que sembla, havia estat reelegit. L'autoproclamat Ajuntament republicà, però, tenia clar des de bon començament que no seria reprimit per part de les instàncies superiors: "A las once de la mañana, se han presentado ante esta alcaldía, en actitud violenta los vecinos de esta villa, Bautista Comós Gavaldá, José Roda Iranzo, Francisco Verge Cardona, Valentín Pla Cardona, José Adrover Guimerá, Juan Querol Lluch, José Querol Pla (Fustino), José Querol Pla (Sargantano), Rafael Querol Boix y José Caballer Querol, manifestando que constituyen el Comité Revolucionario de la República, y se presentaban en la Casa Capitular con objeto de apoderarse bajo su responsabilidad de las funciones municipales de este término municipal. El nou Ajuntament quedarà constituït de la següent manera: Comós, alcalde; Roda, 1r tinent; Verge, 2n tinent; Valentín Pla, dipositari dels fons municipals i la resta Consellers. Seguidament sembla que es va fer l'arqueig dels fons municipals i reblant el que hem dit més amunt, l'acta acaba d'aquesta manera: "En este estado... se acuerda se comunique lo hecho al Excmo. Sr. Gobernador civil a los efectos procedentes. Y no siendo otro el objeto de esta sesión, se levantó a las 12 y 30 firmando esta acta después de aprobada, de que certifico." I firmen els membres del nou comitè que, com hem dit, demostren no tenir cap temor a les represàlies. El primer que fa el nou consistori, segons acta del 26 d'abril, és aprovar el padró del desembre darrer i nomenar una permanent que s'havia de reunir cada diumenge. Després van fer allò que s'esperava d'ells: el 26 d'abril, "y en commemoración de la proclamación de la República Española, y como homenaje a la memoria de los mártires de esta idea, capitanes Galán y García Hernández" canvien els noms d'alguns carrers. Així el carrer del Carmen s'anomenarà de la República, la plaça Alfonso XIII, es dirà de Alcalá Zamora i, finalment, el carrer de Primo de Rivera prendrà el nom dels dos capitans de Jaca. En l'acta del 3 de maig es fa lectura d'una comunicació del governador del dia 29 d'abril en la qual "se ordena el immediato cese de los señores concejales de este Ayuntamiento, dejando en suspensión la constitución del mismo" i es designarà una comissió gestora formada pels senyors Comós, president; Roda, sotspresident i Verge, dipositari. El primer que fa aquesta gestora és anar a complimentar davant el governador i, de seguida, continuar amb la feina encetada: el 17 de maig fan onejar la bandera republicana i, el 2 de juny, havien canviat els antics símbols de tot el poble pels nous de la República. De tota manera, i pel que hem pogut copsar llegint les actes dels plens, la vida va seguir amb normalitat: es van gastar 83,21 ptes. en les festes de Sant Marc; es van arreglar camins i fonts; es van millorar les voreres i, fins i tot, es paguen a Manuel Martí Niñerola 18,20 ptes. per arranjar la teulada de l'església i la volta del cor, que s'havien deteriorat per la caiguda d'un batall de la campana. El 23 de juny s'explica l'elecció i la presa de possessió del nou consistori municipal, que havia de presidir els destins locals durant tot el període republicà fins les eleccions del febrer del 1936. Aquest consistori estava format per: Domingo Cuartiella Royo (Minguet de Cabrera), alcalde; Inocencio Cardona (Plaga), primer tinent d'alcalde; Isidro Vives Pla, segon tinent d'alcalde; Manuel Royo Tomás, regidor síndic i, finalment Domingo Pla Ricart i Joaquín Cardona Pla, com a regidors de la majoria. Com a regidors de l'oposició hi trobem a Bautista Comós Gavaldà, José Roda Iranzo, Valentín Pla Cardona i Juan García Valldepérez. En aquesta mateixa acta es diu que aquest consistori havia sortit "de una elección popular del día treinta y uno de mayo último". Ignorem, en canvi, als partits que pertanyien tant la majoria com la minoria. Només per les fonts orals sabem que era un consistori "de dretes". Podem afirmar, però, que, almenys pel que fa a les declaracions oficials (les que apareixen a les actes), l'Ajuntament es mostra sempre respectuós amb la legalitat republicana. Intuïm que els elements més compromesos amb la monarquia, ideològicament mes conservadors, no en formaven part. De fet, tenim constància, que alguns d'ells havien desaparegut amb el darrer consistori de la dictadura. D'on va sorgir la primera comissió marcadament republicana, d'on provenien les forces d'esquerra? Caldria remuntar-nos, en primer lloc, a les velles rivalitats per conseguir el poder entre els dos nuclis poblacionals principals que formaven el nostre municipi, la Vila i el Pla de la Font, que s'agruparen, durant el segle XIX , entorn de les idees liberals i les carlistes, respectivament i, en segon lloc, a la influència, ja al segle XX, de "l'auelo Fusteret" i la família dels "Ullets" que posarien de moda les idees republicanes entre els liberals de la Vila (Arnau, Arnau i Mira, 1990, p.210-212). Els vells antagonismes del segle XIX se seguiran mantenint a redós de les societats culturals i recreatives que un i altre bàndol aniran formant. El centre de la Vila, el "Centro Instructivo Republicano", serà, segurament, el principal gressol de les idees republicanes a Rossell, però està clar que la participació política i sindical de caire republicà també s'esperonarà des d'altres centres de relació social: cafès, tavernes, safareigs, fires, mercats... Malgrat tot, a Rossell, com a molts pobles de la rodalia, la militància activa, política o sindical, devia reduir-se a grups molts concrets, si és que n'hi havia. Si això es cert per al cantó republicà, més ho és per a la "dreta", molt més confusa en la seua adscripció política. Això no obsta perquè aquesta no tingués els seus locals de diversió i debat social i polític. Entre aquests destaca el Centro "Sociedad Derecha Liberal Republicana". El que és segur és que amb la perspectiva dels canvis, sobretot pel que fa a les llibertats i el joc democràtic, que s'albiraven amb el nou règim, les velles rivalitats s'atiarien. Després de les eleccions de l'abril del 31 i al caliu d'un nou ordre constitucional s'afiançaran els diversos interessos de la població enquadrats en uns partits que no eren els vells partits dinàstics i, el que és pitjor, es radicalitzarà l'atmosfera social de la comunitat, cadascú exaltarà els seus valors i menysprearà els dels altres. Com diu el meu company d'estudis i professor de la Universitat de Barcelona, Andreu Mayayo (1986 (1994) 2a edició, p.350): "quan més necessari era el diàleg, els castells feudals -aquí hem de llegir "centres"- van aixecar el pont i van omplir d'aigua el fossat. El drama no és que cada poble, fins i tot l'individu, sigui un món, sinó que dins de cada poble existeix més d'un món disposat a menjar-se l'altre". Aquests móns, aquestes formes d'organitzar-se articulades al voltant d'un projecte ideològic, són a Rossell, com ja hem dit, les dretes i les esquerres. Unes dretes formades per les famílies més benestants, però també per tot un sector de petits i mitjans propietaris i jornalers, la característica bàsica dels quals és el seu marcat catolicisme. A la vora d'aquest aglutinant bàsic, també hi trobem un conservadorisme social i una certa desconfiança vers els canvis "massa forts" que pogués dur el nou sistema polític. A l'esquerra hi trobem una àmplia majoria de petits i mitjans propietaris i jornalers, però no hi falta tampoc alguna família benestant, que s'identifiquen amb unes certes idees de progrés, de millora social i política, i amb un cert anticlericalisme. Tot són decidits partidaris del nou règim i esperen que "les coses canvien". Honestament, doncs, pensem que les diferències entre dretes i esquerres es trobaven més en el camp ideològic que no pas en el socioeconòmic. Cal parlar aquí del paper del jovent rossellà de l'època, com a transgressor de les normes de tota la vida. Les xiques, però sobretot els xics, no tenien cap inconvenient d'anar a ballar indistintament als dos centros. Per a ells, el final de la dictadura de Primo i l'arribada de la República van significar el final dels vells temps en què "l'altra part del poble" era territori prohibit. El vell joc caciquil era aigua passada; van comprendre que, en el fons, les famílies que controlaven les relacions socials en els dos nuclis s'entenien en l'essencial: el control econòmic i social del poble. Per tant, si ells dialogaven quan era necessari, per què no ho havia de fer un jovent que demanava divertir-se i gaudir de la vida? De tota manera les suspicàcies no desaparegueren de cop i restaren latents sentiments enconats: segons ens han contat moltes xiques tenien prohibit, pels seus pares, anar a ballar al centro rival; alguns del Pla de la Font es van negar a contribuir en unes quotes mensuals que els del Centro de la Vila els volien fer pagar; els més exaltats seguien xiulant i provocant els de l'altre bàndol quan, per exemple, feien actes cívics (les excursions a les dues rajoleries els 14 d'abril i d'altres de semblants). L'Ajuntament, com a instrument de govern i administració més proper a la comunitat, es va convertir en l'escenari més adient per dirimir els interessos dels diversos sectors socials, tots ells disposats a controlar d'una manera o d'una altra la vella institució. La lectura atenta de les actes dels plens de l'Ajuntament ens desgranà la realitat socio-política del Rossell republicà. És una llàstima que, per la falta d'espai, no puguem exposar aquí tots els problemes que afectaren el nostre poble durant el període republicà. De tota manera, intentarem citar aquells que ocuparen més pàgines d'aquestes actes. Abans, però, cal deixar clar que els problemes essencials no van ser altres que els que tingueren la majoria de petits pobles de secà de la zona i, si m'apureu, de bona part del País Valencià i d'Espanya: la qüestió de la reforma agrària, la lluita per la secularització, l'accés a l'ensenyament i les reformes democràtiques. Cal afegir que la realitat estatal i la castellonenca en particular aniran determinant en tot moment la política local. A Rossell, la República es mourà al batec del que passava a la resta del país, i els dos bàndols també: la radicalització que s'esdevindrà no es pot entendre només llegint la vida local; cal estar molt pendent de tot el que s'esdevenia a l'exterior. D'entrada, com hem dit, l'Ajuntament de Rossell estava controlat per les dretes, unes dretes que aparentment, almenys pel que fa a les autoritats, en cap moment demostren ser contràries a la República. De fet, tot el consistori ( i probablement la majoria del poble), dretes i esquerres, veien en la República el final de les lluites caciquils, la possibilitat d'una major participació ciutadana en la vida pública i, per què no, potser esperaven també que s'arranjaria la situació econòmica que, amb el final de la dictadura de Primo, s'havia complicat. D'altra banda la qüestió religiosa, almenys al principi, no era el cavall de batalla que passaria a ser més endavant. Referent a aquesta darrera qüestió i pel que fa a les actes, només hem trobat dues puntualitzacions: l'oposició es queixa, el març del 32, que el cementeri no se secularitza (de fet la paret que separava el cementeri civil del religiós no es tombarà fins el juny del mateix any) i l'1 de setembre, i a proposta de la presidència, s'acorda per unanimitat "se ponga atenta comunicación al Sr. Cura párroco, participándole que de hoy en adelante no se permitirá que los cadáveres se saquen del coche fúnebre durante el trayecto hasta su llegada al cementerio". És veritat que, a nivell particular, els menys creients decidiren casar-se pel civil o que els seus fills no feren la comunió, però això no obstava perquè els creients continuessen practicant les seues tradicions amb normalitat. Els problemes bàsics que ocuparen la vida municipal foren els següents: - La qüestió del proveïment d'aigua. Es parla de la Font de la Figuera i de la col·laboració en la construcció del pantà d'Ulldecona com a millors solucions per acabar amb el problema de la sequera. Un dels temes més controvertits va ser la construcció de l'anomenada sèquia de "la ceba i la tomata", que sortia de Malany, travessava bona part del terme i feia cap al coral de la Gargòria i que s'havia fet a jornal de vila. - La instal·lació d'un telèfon municipal, assumpte aquest que no quedarà totalment resolt fins passades les festes d'agost del 35 i en el qual tindran molt a dir les autoritats de Castelló i els rossellans residents a Barcelona. - Les obres públiques, entre elles la construcció de la carretera a la Sénia i la realització de les escoles municipals, que començaran a construir-se al 32 i no s'acabaran fins el novembre del 35 (de fet, no entraran en funcionament fins després de la guerra). També es parlava en aquella època d'un projecte de carretera a Vallibona. - La qüestió dels pressupostos també portarà coa. Aquí només destacarem la protesta de l'oposició municipal pels impagats dels veïns en diverses ocasions; protesta compartida pels membres del govern, però que, pel que sembla, feren poca cosa per evitar-ho. El 4 de setembre es produeix, també, una enèrgica protesta de l'oposició acusant els membres del govern i al centre de la Sociedad Derecha Liberal Republicana de gastar-se els diners dels contribuents en menjarel·les. Entre altres coses, addueixen que a pesar de formar part de la comissió de Foment ningú els explica en què es gasta els diners l'Ajuntament. Aquest fet deguera fer còrrer molta polseguera. - Precisament la protesta contra l'impagament de deutes nomenat anteriorment és per a nosaltres una de les primeres mostres del fet que la situació econòmica va degenerant. Més endavant apareixen més pistes en aquest sentit: la creació d'un pòsit per assegurar el blat per a sembrar; la protesta pel pagament de les iguales de la Guàrdia Civil i de les despeses veterinàries a càrrec del municipi i, finalment, el dedicar les obres municipals (com ara la carretera a la Sénia) per subsanar l'atur obrer, en podrien ser una mostra. - El nomenament o la destitució dels empleats municipals féu córrer també molta tinta, sobretot la de l'auxiliar administratiu Vicente Royo Tomás, fill d'un regidor, i la del agutzil, Vicente Muñoz Guardiola. Cal que pensem que la situació laboral d'aquests empleats no era com l'actual i depenien molt de les autoritats de torn. El 21 d'octubre del 31, al diari La República, apareix, també, una protesta del president del Centro Instructivo, Virgilio Comós, criticant l'amiguisme que envolta l'elecció del jutge municipal i que segons ell era un sentiment general de tot el poble. - En aquesta època els dos molins municipals es doten d'energia elèctrica. El de la Vila, serà denunciat pels veïns: el 20 d'octubre, els veïns de la població Manuel Pla Martí, la viuda de Juan Comós i José Niñerola Pla protesten contra el molí de la Cooperativa Aceitera Rosellense, "por la incomodidad de su actuación, así como el peligro que supone para los edificios contiguos" i demanen que hi vaja una comissió per a comprovar-ho. - Sempre que es produïen notícies de fets de certa transcendència per a la República, el nostre consistori reaccionava d'acord amb l'esperit de les autoritats legalment constituïdes: es van criticar l'intent de cop d'estat de Sanjurjo, els fets de Casas Viejas i, sobretot, els fets d'Octubre. Cal dir que, abans de produir-se el darrer esdeveniment, l'oposició havia deixat d'acudir a l'Ajuntament, des de l'abril del 34 fins al setembre del mateix any, en protesta per la política conservadora i antireformista de Lerroux. A nivell anecdòtic senyalarem aquí el canvi dels noms dels carrers, adaptes.nt-se a la nova realitat política; la inaguració del carrer Nou i les celebracions dels 14 d'abril, dia de la República. D'aquestes darreres ens importa explicar com se celebraven dos passacarrers paral·lels, encapçalats per les dues bandes locals, les quals es guardaven molt de no coincidir, o les manifestacions i berenars que es feien a les dues rajoleries i que ja hem comentat anteriorment.
En esta actitud, y protestando del acto, el Sr. Alcalde, Domingo Pla Pla, manifestó tener ordenes del Excmo. Sr. Gobernador Civil, para constituir el ayuntamiento con los votados en la elección del día doce del actual, y como no atendieran razones de ninguna clase, se apoderan del consistorio, y constituyen este Ayuntamiento, acabando el Sr. Alcalde todo esto en evitación de una alteración de orden público"