El 3 de març, tot parlant de la propera inauguració de les noves escoles, l'alcalde fa constar que a causa de les despeses que aquestes han ocasionat al municipi: "muy dificílmente podrá reponerse -es refereix a l'economia- por encontrarse la totalidad del vecindario en situación angustiosa por padecer las funestas consecuencias de una cosecha agrícola deficiente desde hace algunos años, y con la depreciación del aceite, principal producto de este término municipal, que ha traido por consecuencia una general paralización en los trabajos del campo, que constituye el único medio de vida de los vecinos"
Finalitza la seua exposició comentant que és un deure de l'Ajuntament preocupar-se per l'esdevenir cultural de les noves generacions i fer mans i mànegues per conseguir la part que manca del pressupost (per a mobiliari i material escolar) del Ministerio de Instrucción Pública.

Però allò que ens interessa a nosaltres és la part entre cometes: Rossell estava mancat de la principal font d'ingressos monetaris, la venda de l'oli. La crisi general estava present en la realitat particular del nostre poble, un poble, com hem dit, eminentment agrícola, amb una economia bàsicament de subsistència i on els recursos naturals difícilment podien sustentar una població massa elevada. I d'això n'eren totalment conscients les autoritats que regien la vila (recordem que convocaran una reunió comarcal per intentar de resoldre l'assumpte).

Aquesta crua realitat es veurà reflectida en diverses actes de les sessions de l'Ajuntament, abans d'esclatar la conspiració de juliol d'aquest mateix any. Així, en l'acta del dia 28 d'abril es reblava:

"el paro obrero en esta localidad, se presentaba con carácter alarmante, por la nulidad de la actual cosecha de cereales, seguida de las escasas de aceite que desde hace algunos años vienen sucediéndose, y la carencia local de trabajo retribuido que existe, por lo que la miseria viene cerniéndose sobre los hogares de los obreros campesinos, y como el deber de las autoridades, es prevenir y evitar los acontecimientos desagradables ... y percatados de que el hambre es mala consejera", es proposava com a solució emprendre el projecte d'abastiment d'aigües per a la població que des de l'any 26 es tenia en cartera, i que es podria fer amb la gent que estava a l'atur, sempre que s'enviessen recursos de fora.

Ens trobem davant el fidel retrat d'una situació prou angoixant, que trobarem repetida en les actes del 7 de juny i 5 i 14 de juliol quan es parla, respectivament, dels problemes que ocasiona la nova llei de Reglamentos de Coordinación sanitaria, del citat problema de l'abastiment de l'aigua i, finalment, de la necessitat d'aigua i d'obres per a les Cases.

És curiós el costum, probablement herència del període de la Restauració però que també hem observat durant el mandat de la República de dretes, de destituir tots els funcionaris municipals que no eren adictes al nou consistori. Amb el nou consistori, encapçalat per Comós, se substituiran els serenos, José Todó Baila i Vicente Bordes López; l'empleat de la neteja, Sebastián Jimenez Tobías; l'agutzil de les Cases, Jaime Balada Ferrer i, l'auxiliar de secretaria, Vicente Royo Tomàs (recordem que aquest no hagués entrat a l'Ajuntament sense l'acció decidida del seu pare). També és curiosa l'excusa que es dóna per substituir directament, sense suspensió, a Bordes, que en aquells moments es trobava en situació d'interí: no s'havia presentat a saludar el nou alcalde, costum aquest que sembla era "de obligado cumplimiento".

Molts seran els assumptes que haurà de resoldre l'Ajuntament abans dels fets de juliol: Resoldre la substitució dels funcionaris acomiadats i els expedients que això comportava; diferents reparacions: al camí de Bel, a l'Ajuntament i les escoles que en aquells moments s'hi trobaven emplaçades, a les fonts municipals i les respectives canonades, al terrat del quarter, a les parets de la Planeta i als carrers; conseguir aigua d'ullals per al rec i per al subministrament de la població en general; fer urnes noves per a les properes eleccions; fer nínxols al cementeri; coordinar l'aplicació de la llei i els reglaments sobre sanitat dels pobles de la rodalia; conseguir material de secretaria imprès; canviar l'apoderat que el poble tenia a Castelló (cessa en el seu càrrec Rafael Beltrán Centelles i s'hi posa Fermín Romá Alaban).

Fins i tot es podrien constatar com a normals els desperfectes causats per les pluges torrencials d'aquella primavera que havien provocat el corriment de les terres que hi havia darrere de les noves escoles i la reparació dels quals era com una llosa més damunt la feble economia municipal. En definitiva, tota una sèrie d'assumptes normals i quotidians que, sovint, han sigut motiu de les discussions dels diversos Ajuntaments del nostre poble durant aquest segle.

Però altres aspectes deixaven entrellucar que la situació, com a reflex d'allò que esdevenia al país, no era massa normal. Que la situació política local era tensa ens ho confirmen dos aspectes que apareixen en les sessions dels dies 10 i 31 de maig: el primer és la dotació d'armes de foc curtes per als serenos -amb les seues llicències- i, el segon, l'acord que cadascun dels membres de l'Ajuntament s'ha de "constituir en guardia permanente contra la campaña que hacen algunos individuos monarquizantes contra el régimen", tot i procurant la vigilància i denúncia de dites propagandes.

D'altra banda calia promoure l'adhesió al règim i organitzar festes com la festa de la commemoració de la República, el 14 d'abril. La banda de música del Centro Instructivo Republicano havia de fer passacarrers els dies 13 i 14, i ball per les tardes a la plaça del mercat pel mòdic preu de 40 ptes. Així mateix s'havia de fer una manifestació cívica el matí del 14, presidida per les autoritats i amb la participació de totes les entitats locals.

La situació no era realment falaguera, tothom era conscient que des del febrer les coses havien canviat molt. Al febrer i al març s'havien cremat diversos edificis religiosos al llarg del País Valencià, per citar només algun dels temes que podien afectar la mentalitat local, sobretot la d'aquells que no se sentien representats ni a l'Ajuntament ni a l'estat. No tenim notícies concretes més enllà del que apareix a les actes, però sabem segur que l'ambient s'havia radicalitzat bastant des dels Fets d'Octubre.

Això no impedí que, a partir del juny, la gent estigués tranquil·lament immersa en les faenes de la sega quan, el dissabte 18 de juliol, arribaren notícies que van torbar la quotidianitat dels nostres convilatans: les guarnicions del Marroc s'havien revoltat el dia anterior. Els esdeveniments s'anaren precipitant. Durant més de vint mesos res tornaria a ser igual i després vindrien quasi quaranta anys de franquisme.