Aquell matí la gent de Rossell hagués fet el que feia tots els diumenges: anar al Planet a passejar, a jugar a birles, a fer-la petar al mateix carrer o a les tavernes (la de Blai i la de Curret). De fet, al Planet hi acudia més gent que a la plaça de l'Ajuntament. Però estava escrit que aquell matí no havia de ser com la resta de diumenges de l'any. De moment al cementeri s'estava celebrant un enterrament, el del tio José Mª Lluch Villarroya, Parrac. Sense saber-ho el pobre home estava fent un favor a molta gent. Allò que s'esdevindria a les 10,30 hores d'aquell plàcid matí del mes de març del 38, en plena època de recollida de faves, havia de quedar per sempre més en la memòria col.lectiva del nostre poble.

Ma mare, testimoni directe dels fets, m'ho ha explicat manta vegades. Ella s'estava a casa en el moment que unes amiguetes la cridaven del carrer anunciant-li que s'apropaven avions. No va estar a temps d'arribar al carrer, un barandat i un armari van caure prop d'ella i del meu iaio qui, constipat, no havia pogut anar a l'enterrament. No els va passar res que no es pogués arranjar amb alcohol o aigua oxigenada.

Altres, entre ells les seues amigues, no van tenir tanta sort. Aquell dia moriren pels efectes de les detonacions i la metralla: Lourdes Gavaldà Fonollosa, una xiqueta del Sargantano, d'onze anys, que morí al costat de la seua burreta; Jaime Fonollosa Meseguer, iaio de l'anterior, amb 67 anys, que morí asfixiat; Cecília Granell Fonollosa, de només 7 anys, filla de l'estorer; Ángel Pla Fonollosa, del mas de la Viuda, amb 41 anys; Cinta Querol Ferreres, Manxora, de 28 anys; José Querol Pla, el tio Tafarra, de 64 anys; i, finalment, Ramona Comós Gavaldà de 72 anys, la iaia de les Coqueres.

Entre els ferits hi trobem Lolita Querol Todó, de Barró (que perdé un ull); Rosa Fonollosa , de Jaume Ferré (que perdé una mà); Montserrat Gavaldá Muñoz; Cinta Querol, la Botxa) i Marcela, una refugiada que s'estava a casa Piuca. Però el pitjor havia de ser per a la família de la tia Paquita Fontan: cinc membres de la família van quedar ferits, tres dels quals havien de morir posteriorment, juntament amb el seu pare, mentre es recuperaven a l'hospital de Castelló, víctimes d'un altre bombardeig. Rosario Carrasco Expósito, la dona del Meto, que havia quedat malferida, també moriria a Castelló.

El bombardeig havia començat a la Rajoleria del Meto, on van caure 4 o 5 bombes i d'allí anà pujant cap el poble. Una bomba caigué al carrer del mig, dues a l'Avinguda, una altra al Planet i dues al carrer Cavallers.

L'opinió més generalitzada és que l'objectiu del bombardeig era destruir un camió o dos que venien a buscar menjar amb destí a Barcelona i que, generalment, es carregaven davant la casa del tio Polit, que era qui portava els tractes. Aquesta versió es relaciona amb la presència d'un misteriós personatge, el comandant Rojas, que s'estava al Maset i que, la nit abans del bombardeig i moments abans de desapàreixer del poble, digué que no podia estar molt de temps en un poble perquè sempre acabaven bombardejant-lo. Segurament el bombardeig responia, simplement, a un pla generalitzat de càstig de la zona enemiga, per part de l'aviació nacional.

Els efectes més crus de la guerra es feren notar per primera vegada dins de la mateixa població. La gent s'amagava com podia mentre s'escoltaven petar les bombes . A la nit molts decidiren anar a amagar-se a les casetes de camp esteses per tot el terme. Hi passarien més de quinze dies, durant els quals només els caps de casa o els fills grans es deixarien caure pel poble a veure com seguien les seues pertinences.

La majoria de gent no tornaria al poble fins el dia després de l'ocupació dels nacionals, el 13 d'abril. Mentrestant veien com els soldats republicans anaven fugint en desbandada; alguns testimonis recorden com es menjaven tot allò que trobaven i relaten diverses anècdotes d'encontres amb soldats, sols o amb petits grups, que portaven a la cara els estralls de la guerra.

Relacionat amb la fugida dels republicans i l'entrada dels nacionals, hem sentit el relat d'un altre fet esfereïdor referent a l'esdevenir local, el de dos homes de Vallibona que anaven darrera dels soldats nacionals i d'un ramat d'ovelles que aquests els hi havien pres. Una "tonteria" com aquesta significà la mort per als dos homes, a la Font de l'Argent del nostre terme.