El maquis al sud de l'Ebre
Testimonis de la guerrilla rural contra el franquisme,
memòria històrica viva.
per Francesc Itarte Vericat

---

Introducció

El final de la Guerra Civil de 1936-39 no va significar el començament de la pau per a tots els espanyols. Com a resultat d'una victòria sense reconciliació, militants d'esquerra que no van poder o no van voler fugir es van fer guerrillers. Un focus de resistència i d'oposició important al règim franquista va ser, sens dubte, el format pels anomenats maquis. Durant la immediata postguerra i fins a l'any 1952, les serres del sud de Tarragona, Castelló, Terol, Conca i València -igual com succeí també en altres punts de l'Estat espanyol- foren escenari d'una guerra silenciada. En un primer moment, del 1939 al 1944, foren guerrillers o resistents que no havien volgut rendir les seues armes -alguns per por a les represàlies, altres per haver desertat de les unitats franquistes-, fugitius dels camps de concentració, de batallons disciplinaris, etc., els que hostilitzaven la rereguarda nacionalista. Aquests elements aïllats, deslligats de llurs organitzacions, les quals havien iniciat el camí de l'exili, emboscats a la muntanya on intentaven sobreviure, van començar a agrupar-se en petites partides, amb una clara voluntat de mantenir-se sobre el terreny, tot esperant un canvi que, en definitiva, mai no arribaria. En terminologia franquista, aquests primers guerrillers se'ls coneixia amb la denominació de los huídos.

Va ser a partir de l'any 1944 quan algunes organitzacions antifranquistes (especialment llibertaris i comunistes espanyols, que primer havien fet la guerra d'Espanya, s'havien exiliat i que venien de participar activament en la lluita de la resistència antinazi a França, en un ambient d'eufòria política per haver fet fora de França els alemanys) van pensar en la possibilitat d'engegar una acció militar a gran escala contra el règim de Franco. L'objectiu primordial d'aquesta ofensiva armada seria no només combatre les forces franquistes, sinó sobretot connectar amb la població i crear un ambient d'àmplia hostilitat a la dictadura que forcés la intervenció militar dels aliats, tal com s'havia produït a Itàlia i a França mesos abans. Així, des de l'estiu del 1944 s'iniciaren les infiltracions per la frontera francesa de grups armats, organitzats i dependents de partits polítics a l'exili, uns amb intenció d'establir-se a determinades zones catalanes i d'altres que pretenien arribar a diferents indrets de l'Estat espanyol per tal de crear nuclis guerrillers. Durant aquells anys quaranta, les nostres comarques, com altres zones de l'Espanya rural, van ser escenari d'una guerra soterrada que continuava i reprenia la conflictivitat desencadenada el 1936 per la Guerra Civil. La guerrilla, també coneguda com los maquis, testimonia la voluntat d'un sector de la societat per continuar la batalla contra el franquisme més enllà de la derrota de 1939. Aquests guerrillers i guerrilleres foren durament perseguits per la Guàrdia Civil i en alguns casos per l'exèrcit, i van patir una repressió brutal i indiscriminada que va arribar fins i tot a la població civil.

Possiblement l'acció més espectacular dels maquis a Catalunya va ser la que va tenir lloc a l'octubre de 1944 quan, procedents de França, van entrar-ne uns 3.000 a la Vall d'Aran, a iniciativa del PCE. L'estratègia anava més enllà d'un atac, ja que es buscava que els antifranquistes de l'Estat espanyol s'afegissen a la batalla, cosa que no es va produir. L'operació fracassà per errors de plantejament logístic, per manca de suport de la població i per un nombrós desplegament repressiu que incloïa reforços militars franquistes arribats a la comarca.

A la nostra zona, utilitzant les tàctiques de la lluita de guerrilles, homes i dones entestats a defendre la legalitat de la República sota les sigles de l'AGLA (Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó) fustigaren el règim franquista fent accions de sabotatge a les vies de comunicació -generalment línies ferroviàries-, a les centrals i les línies elèctriques o a d'altres punts d'interès estratègic; prenent pobles; realitzant feines propagandístiques i també accions armades contra la Guàrdia Civil, generalment, o contra persones afins al règim feixista (DUCH, pàg. 253-255). Arribà un moment en què cada cop es mostrava més eficaç l'actuació de la Guàrdia Civil en la lluita contra el maquis, sobretot gràcies a la creació de la contraguerrilla, unitats que es feien passar per maquis per tal de localitzar els sectors que donaven suport a l'acció d'aquests. Per una altra banda, el règim creà de nou, a l'octubre de 1945, el sometent armat a les poblacions de menys de deu mil habitants com a cos armat auxiliar de la Guàrdia Civil. També cal dir que als pobles no es prestava un ajut actiu a la guerrilla. La gent tenia molta por. La repressió de Franco havia estat duríssima i la memòria de la Guerra Civil estava encara molt recent. Debilitada la guerrilla en el seu costat més vulnerable (enllaços i punts de suport), obligada a actuar en terrenys poc favorables i en difícils condicions logístiques, silenciades les seues operacions pels mitjans de comunicació, excepte les accions més destructives, presentats els guerrillers com a simples bandits i amagant la seua intencionalitat política, el maquis va acabar retirant-se a França.

Una altra publicació clandestina
era la que editava la "Junta de Unión Nacional" i que duia per nom "Reconquista de España"

Sense voler entrar en discussions sobre la denominació més correcta que cal utilitzar, ens hem inclinat per la de maquis que, si bé no deixa de ser un gal·licisme, és la denominació més popular i emprada a les nostres comarques, enfront d'altres termes com ara el substantiu guerrillers (utilitzat per altres autors, en altres èpoques històriques i en altres països) i descartant el epítets de bandolers i atracadors, que tant agradaven als historiadors del règim. Podem constatar que, al llarg de la nostra recerca, totes les persones entrevistades de la comarca han utilitzat aquest terme de maquis, l'origen del qual veiem en el fet que la gran majoria dels homes i dones que operaren a la nostra zona provenien de la resistència francesa contra el feixisme, i eren anomenats així al país veí.

Encara avui dia, hi ha persones i paisatges que guarden la memòria d'aquells successos. El nostre propòsit amb el present estudi és senzillament aportar algunes notícies a través de la utilització de les fonts orals, per tal de rescatar del silenci la memòria d'aquells anys dels maquis, i intentar en certa manera la reconstrucció històrica d'aquest període, que va donar lloc a un dels fenòmens més destacats i menys coneguts de la nostra història recent.

---