Durant molt d'anys l'holocaust dels nostres compatriotes ha estat ocultat a l'opinió pública del nostre país, perquè algunes autoritats espanyoles es van desentendre de la sort dels republicans, un cop caigueren a les urpes dels nazis. Però la magnitud de l'extermini fou tal que aquest crim, un dels més execrables de tota la història de la humanitat, ja no es pot silenciar. La crònica de tanta barbàrie -que alguns tracten de minimitzar o de negar, com els ha succeït a Roger Garaudy o, fins i tot, al mític Abbé Pierre- compta, a Catalunya, amb testimonis d'excepció: les cartes de Pere Vives, prologades per Agustí Bartra; la novel.la de Joaquim Amat-Piniella "K.L. Reich"; els testimonis de Joan Pagès, de Neus Català, de Mariano Constante, de Eduardo Pons Prades, de V. i L. Pappalettera; un estudi recent de Xico Luy i, és clar, la impressionant obra de Montserrat Roig "Els catalans als camps nazis". Tots aquests autors ens van descobrir la terrorífica història dels catalans deportats als camps d'extermini nazis. A partir d'ara comptarem amb un nou testimoni que va poder sobreviure a aquell horror, Miquel Serra i Grabulosa (1921-1989). Aquest exdeportat ja va ser en el seu moment un dels testimonis més decisius de l'obra de Montserrat Roig i ara, amb la publicació d'aquest butlletí "Raïls" que teniu a les mans, tindrem ocasió de conèixer algunes de les vivències, encara que inacabades, d'aquest exdeportat als camps de la mort nazis. En Miquel va patir en la pròpia carn els horrors del nazisme des de dintre del mateix camp de Mauthausen, on va anar a raure per l'únic "crim" d'haver lluitat per la llibertat del nostre poble. En Miquel, casat amb la ulldeconenca Lluïsa Miralles i Forcadell, passà els últims anys de la seua vida entre Perpinyà (Rosselló) i Benicarló (Baix-Maestrat). A l'estiu de 1979 començà a escriure, sense odi ni oblit, les seues memòries i records personals de l'holocaust. Ara fa dos anys, mentre preparava el meu article "Deportats de la comarca del Montsià als camps nazis - Recull de vivències dels supervivents", que va sortir publicat al butlletí núm. 3 de "Raïls", Lluïsa, la viuda, em facilità aquests impressionants papers que havia deixat escrits el seu home, i que veurem a continuació. Miquel Serra i Grabulosa era fill de Roda de Ter (Osona), on va nàixer el 29 de març de 1921. Durant la guerra civil espanyola un germà d'ell, que havia marxat voluntari a lluitar contra el feixisme, va ser ferit al front de Madrid i va morir en un hospital militar a Barcelona. Potser aquest fet va provocar que Miquel, l'any 1938, amb només 17 anys d'edat, s'allistés també com a voluntari a l'exèrcit republicà i s'incorporés al front. Va ser comissari polític. Ferit al front de Blanes, va passar la frontera, durant la retirada de Catalunya, amb ambulància. Un cop a França, desprès d'un temps d'hospitalizació al costat de Montpellier, va passar al camp de refugiats de Saint Cyprien. Amb l'esclat de la II Guerra Mundial va anar a parar a la 118 Companya francesa de treballadors estrangers. Fotografia feta a començaments de 1940. La majoria del grup són republicans espanyols. Amb aquesta companya es va veure assetjat a l'anomenada "butxaca de Dunquerke", i va ser fet presoner pels alemanys a Braydunnes. Ell i els seus companys havien intentat passar a Anglaterra amb vaixell, però els anglesos ja en tenien prou amb els del seu exèrcit i no els van deixar pujar. Allí van ser encerclats pels alemanys i Miquel va caure presoner. El mateix Miquel Serra, a la pàg. 117 del llibre de Montserrat Roig, explica com un cop presoner dels alemanys "Ens feren travessar tot el nord de França i Bèlgica a peu i després Holanda en una barcassa que pujava el Rin a contracorrent. Ens van deixar a Alemanya, a Emmerich". D'allí, i després de passar per l' "stalag" de Krems, a Àustria, Miquel aniria a raure al que esdevindria tristament famós camp de Mauthausen. Un cop allí va entrar a formar part de l'organització de lluita clandestina dins del camp. Aquesta organització va aconseguir d'introduir-lo com a ordenança per netejar les habitacions dels SS. Tota la informació que Miquel podia arreplegar pels seus coneixements de l'idioma alemany i també per les notícies que podia escoltar a través de la ràdio a les habitacions dels SS la transmetia a l'organització. Un dia el van enxampar escoltant Ràdio Moscou. Va ser un miracle que no s'hi fes la pell. Aquesta era una de les tasques de resistència que ell feia a dins del camp. Juntament amb Mariano Constante (que després esdevindria prolífic autor de llibres sobre la deportació, com "Los años rojos - Españoles en los campos nazis", "Yo fui ordenanza de los SS" i "Triángulo azul - Los republicanos españoles en Mauthausen" escrit en col.laboració amb Manuel Razola), van arribar a ser els dos lloctinents de Miguel Malle Jáuregui, aragonès fill de Jaca, que era el cap i principal responsable del clandestí "Comité Militar Internacional", que concentrava l'organització de la resistència a dins del camp. Lluïsa, la seua viuda, encara conserva a casa seua a Perpinyà un certificat estès per Miguel Malle on s'acredita Miquel Serra com a tinent de l'organització de l'exèrcit clandestí dins del camp. Miguel Malle havia estat antic oficial de carrera de l'exèrcit republicà i anteriorment havia participat en la fracassada revolta de Galán i Garcia durant la monarquia. Lluïsa Miralles, filla d'Ulldecona, de la qual ja vam parlar en el nostre treball publicat a "Raïls" núm. 3, és filla de Vicent Miralles Vizcarro, lo Pescater, que va ser l'últim tinent d'alcalde republicà de l'Ajuntament d'Ulldecona. Exiliada a França l'any 1939 quan tot just tenia 9 o 10 anys, va patir juntament amb la seua família l'ocupació de França per les tropes hitlerianes. Un cop acabat el malson de la II Guerra Mundial, trobant-se a París, va conèixer l'any 1947 el qui es convertiria en el seu marit, Miquel Serra. Feia dos anys que Miquel havia sortit alliberat per les tropes americanes del camp de Mauthausen. Lluïsa ens ha contat que Miquel "pràcticament mai no parlava del tema de la deportació. Anàvem a totes les reunions d'antics deportats que es feien a París, anàvem a tots els congressos del Comité Nacional, però gairebé mai no en parlava. Va ser en el vintè aniversari de l'alliberament (és a dir, l'any 1965) quan va decidir que algú ho havia de dir". És a partir de llavors que Miquel va començar a escriure als diaris i a treballar en la divulgació de l'holocaust, explicant que, sense oblidar els jueus, també va haver-hi una altra gent, de diverses nacionalitats, entre ells prop de sis mil republicans espanyols, empresonats a partir del 6 d'agost de 1940, que van morir al camp de Mauthausen o als "kommandos" annexos. Fins als últims anys de la seua vida Miquel, com a membre de l'Amical de Mauthausen i del Comitè Nacional d'Antics Deportats a París, va anar pels col.legis i per les universitats explicant "l'irracionalisme sistematitzat a través de l'ordre polític nazi" als alumnes i als professors. Explicava a tot aquell que el volgués escoltar la tragèdia col.lectiva que va patir en la seua pròpia carn. I aixó ho feia no per masoquisme -com algú podria pensar-, sinó amb el missatge de mostrar al món les atrocitats del nazisme perquè mai més poguessin tornar a succeir. A continuació veurem alguns dels papers, tots inèdits fins ara, que va deixar Miquel Serra a la seua viuda, la ulldeconenca Lluïsa Miralles. Aquests fulls van quedar inacabats, segons ens explica la seua viuda, "per coses que ell sentia molt profundament i no sabia com continuar. Quan va dir-me que havia retrobat el fil i que pensava continuar escrivint, ja no va ser a temps". Aquests fulls autobiogràfics ens faran adonar que el nazisme no és solament cosa de les pel.lícules o dels llibres d'història i no només va acarnissar-se amb els jueus o amb la resistència dels països ocupats durant la guerra. El nazisme va perseguir gent de casa nostra, gent que parla la llengua nostra i gent que fins i tot va nàixer a la mateixa villa que nosaltres.