D'ençà de fa uns quants mesos aquest mot, holocaust, ben poc usat en el llenguatge corrent i per molta gente desconegut, ha accedit arreu del món i en tots els idiomes a la celebritat. Bé podriém dir-ne "trista celebritat". No sé ara si la pel.lícula americana que porta aquest títol, a l'origen de tanta anomenada, haurà sigut o no programada per la televisió espanyola, com ho ha sigut a Amèrica del Nord i a molts països d'Europa. Però els diaris n'han parlat tant i el llibre a gaudit de tanta publicitat que avui ningú ignora el contingut de l'obra. Tant la literària com la cinematogràfica respecten prou bé el que d'una tal narració es podia esperar.

Aquesta història, fraccional i fraccionada, cal acceptar-la tal com es presenta. És a dir, admetent de manera conscient que no abraça ni tot el llarg del període nazi ni la disparitat de víctimes que va fer. Ningú pot ignorar que a l'època en què començà la narració, els nazis ja feia temps que estaven instal.lats, i les presons, els camps i els cementiris plens dels primers opositors al hitlerisme, opositors per als quals la religió, fos la que fos, no era pas la motivació principal.

Això dit cal reconèixer i estar satisfets que holocaust hagi obtingut una tal audiència i que mercès, sobretot, a la seva difusió per les televisions, milions i milions de persones que no havien pogut o volgut saber què va passar en aquells anys tan negres de la història d'Alemanya (i de retruc, de la de gairebé tota Europa) hagin obert uns ulls com taronges veient aquelles tètriques imatges. I més positives encara han sigut les discussions que sovint cloïen les emissions. Als més aferrissats els han servit per conèixer-ne més aspectes i el perquè s'havia pogut arribar fins a aquells extrems. Els participants han estat ben sovint una joventut que fins i tot ignorava una bona part del poc que deixa entreveure la pel.lícula.

Dic del poc que deixa entreveure la pel.lícula, i podeu creure que no és pas pejoratiu. Prop d'onze milions de nenes i de nens, de dones i d'homes de totes les edats, nacionalitats, opinions polítiques, filosòfiques i religioses varen morir en els camps nazis. Hi havia soldats, civils, guerrillers, gent agafada per equivocació, delinqüents de dret comú, gitanos, homosexuals. De tot. De millonaris, de treballadors, de botiguers, de captaires. Eminències culturals, científics i gent analfabeta. La bestialitat dels nazis no tenia fronteres ni respectava res.

I com seria, doncs, possible descriure en una sola obra, gràfica o escrita, un tal volum d'esdeveniments i d'una tal intensitat ? Ningú pot pretendre-ho. Però els historiadors que siguin honestos i objectius bé prou que sabran trobar tota la veritat quan estudiïn tots i cada un dels testimoniatges que s'hauran transmès sobre aquell període, anant des dels vertaders orígens del nazisme fins a l'anorreament de la dictadura més sagnant que el món hagi conegut.

I, vés a saber, a la millor un d'aquells bons historiadors un dia vindrà a raure a Roda de Ter, i es trobarà amb un dels exemples més concrets de les repercussions a casa nostra de la criminalitat absurda del nazisme i de les fantàstiques proporcions que va prendre "l'holocaust", fins i tot en els pobles que no tenien res a veure ni amb Alemanya ni amb el judaisme.

És molt cert que la gran majoria dels rodencs, que vàrem passar la frontera pel febrer del 1939 teníem, almenys, dos punts en comú: per un costat, érem republicans (i per extensió, considerats antihitlerians). Per l'altre, cap de nosaltres havia assolit anomenada ni tan sols regional. És a dir, que ens assemblàvem a molts milions de compatricis, bé fossin dels que es varen quedar a Espanya com dels que vàrem sortir-ne. Res ens distingia.

I, per tant, les circumstàncies feren que el destí de nou o deu rodencs ens portés a viure el més atroç dels calvaris. Un període en què la crueltat de les bèsties més feréstegues (que només ataquen quan se senten amenaçades o quan tenen fam) es quedava ben endarrere de la maldat dels nazis alemanys, que martiritzaven fins a l'esgotament i la mort éssers humans que, fets ja presoners, no podien representar cap perill imminent per a ells.

Dic nou o deu rodencs, perquè no recordo si es poden comptar com a tals els dos germans Artola; de la mateixa manera tampoc podria assegurar que d'altres rodencs, de més o menys llarga data, hagin tingut la dissort de conèixer aquells horrors. O els d'altres camps nazis.

Aquests set rodencs moriren (més ben dit, els varen acabar d'assassinar), a Gusen annex del camp de Mauthausen. Que descansin en pau. Tres en vàrem sortir: en Casanovas (de Códol dret que ara fa poc ha mort a França, epd), en Ramon Sanjaume Clarà i el vostre servidor.

Quin balanç ! 70 % de morts. I el més trist és que aquest balanç és el reflex exacte del que passava a Mauthausen quan vàrem arribar-hi nosaltres. Pràcticament, la mort es decidia al cap de quatre o cinc mesos d'estar al camp, i pocs sobrevivien a les terribles condicions a què estàvem sotmesos.

Els qui n'hem sortit hem de dir que ho devem, més que rés, al factor sort, que ens ha permès escapolir-nos, i gairebé sempre per pura casualitat.

En Casanovas estava tan malament, que si en Ramon Sanjaume no hagués fet gestions per treure'l de la pedrera, no hauria pas vist l'alliberament.

Per altra part, en Sanjaume si haguessin trigat una mica més a obrir-se-li les portes de la fusteria, tampoc hauria pogut resistir.

I jo mateix vaig arribar a tal extrem que encara l'altre dia, a Barcelona, un company no gossava saludar-me perquè estava convençut que m'havia vist mort.

I com és que homes com en Xarles, en Fusimana, en Víctor i els altres varen morirhi ?

Veieu, com mes hi penso, més em sembla que el nazisme i la seva malèfica obra es pot comparar a una riuada. A un aiguat, com em sembla que en diem a Roda. La riuada d'un riu molt gros i tumultuós. Una riuada que va durar molts anys i que cada vegada era més gran. Una riuada que s'ho emportava tot: art, cultura, ciències, treball, civilització, tot anava riu avall, barrejat amb tot el que es presentava per davant. I dones amb llurs criatures. I homes de debò.

I entre el que carrejava aquell riu d'aigua bruta de fang i de tanta sang, s'hi trobaven alguns arbres, algunes fustes que suraven. Però calia veure-ho. Calia voler anar-hi. Calia poder-hi arribar.

Els uns tenien la sort que un d'aquells "salvavides" passés tan prop que només estirant la mà podien agafar-lo. D'altres, per atrapar-lo i poder-se'n servir, havien de lluitar tant que, esgotats, tornaven a caure a l'aigua, perduts irremeiablement entre remolins i xucladors. I d'altres després de molt maldar, arribaven a aguantar i mantenir el cap fora de l'aigua.

Els primers que foren sobtats per aquella riuada no tenien gaires possibilitats de sortir-se'n, igual que quan hi ha una riuada de debò, més encara si la riuada és provocada per la ruptura d'un pantà. La gent de per avall està per casa, treballant, distraient-se o dormint, i quan comprenen que el soroll que sentien ja feia un moment era la mort que arribava al galop, ja era massa tard per organitzar-se i fer front al perill. Ben pocs se n'escapen. Però una vegada donada l'alerta general, molta gent sap el que els amenaça, i si, per les raons que siguin, no vol o no pot escapar-se, procura no separar-se del "salvavides".

El més difícil d'aguantar és la primera embranzida. Fa mal, molt de mal, i podeu creure que nosaltres, que hem vist durant anys i cada dia morir centenars i centenars d'homes, ben sovint els més amics nostres, ho sabem més que ningú.

Tornant a la comparació amb la riuada, és per això que quan, a cavall d'un tauló (al qual havíem pogut pujar perquè un altre company ens hi havia ajudat), teníem la possibilitat de donar la mà a una altra víctima que forcejava per sortir d'aquell infern, amb quin plaer que ho fèiem, tot i saber que ens exposàvem a relliscar i ser de nou emportats pel corrent mortal ! Eren riscos que no ens feien recular. Està clar que en teníem, de por, perquè vèiem com patien els naufragats que anaven a la deriva de dreta a esquerra, surant i afonant-se segons el bon plaer de la riuada, que semblava jugar amb ells, com fan els gats amb els ratolins abans d'acabar-los de matar.

I encara procuràvem fer més. Una bona part de les nostres forces les esmerçàvem a apropar-nos d'altres troncs que suraven per arribar a construir vertaderes plataformes, que, guanyant en estabilitat, permetien que molts més companys poguessin pujar-hi, sense tant de perill de tornar a relliscar per aquells pendents tan llefiscosos.

I és que, a més a més, sobretot en períodes com aquells, el que s'aïllava, era un home mort. Mort físicament, molt probable. Mort moralment, segur. Els doctrinaris nazis hi comptaven, amb aquest aïllament, que si s'hagués produït a més gran escala hauria anorreat la dignitat humana dels deportats.

Afortunadament, tots els intents que feien s'anaven esmicolant, i van trobar la primera i més eficaç resistència en el grup espanyol. I no perquè fóssim millors o més combatius, sinó perquè érem els més "veterans".

La primera topada amb la realitat concentracionària va ser criminal, com ho és per als qui viuen al peu del mur del pantà que s'esberla. Però ben aviat, el sentit de responsabilitat dels nostres companys superava els símptomes de pànic que de tant en tant demostraven alguns amics.

Es molt possible que algú digui que tot això està molt bé, però que de deu rodencs, set varen morir allí. Els que aixi parlin o pensin, tenen molta raó. Però cal afegir després que si tres vàrem arribar a sortir-ne, va ser gràcies a la solidaritat, a la resistència organitzada i a haver assolit de conservar, contra tots els atacs, la dignitat.

I el que és realitat per a Roda de Ter, és valedor per al conjunt d'antics deportats al camp de Mauthausen i als seus annexos.

Continuar posant, l'un al costat de l'altre, els mots holocaust i Roda de Ter, sobretot amb les dimensions que ha pres el primer en aquests darrers temps, pot semblar un xic escabellat. Però potser ara convé més que mai, per evitar falses interpretacions dels fets passats, anar dient les veritats que uns ofeguen amb els enormes mitjans de què disposen i altres callen perquè llur consciència els fa la guitza.

A l'ensems, si bé és cert que una part de la història pot identificar-se amb "l'holocaust", una altra també pot fer-ho amb Roda de Ter, i no crec pas que l'una sigui més interessant que l'altra. Més aviat crec que deuen complementar-se. Com es complementen les gotes d'aigua per transformar-se en oceans i els grans de sorra per fer deserts.

Aixi doncs, deu rodencs vàrem anar a Mauthausen. Set, només varen poder resistir i sobreviure uns quants mesos. Aquestes espantoses proporcions foren la norma a Mauthausen durant molts anys, i si no varen ser encara pitjors cap als finals del regne nazi fou perqué l'avanç dels exèrcits aliats no els va donar prou temps, ni la resistència organitzada al camp els en va deixar la possibilitat.

D'una manera molt pertinent sé que no puc ni vull escriure la "Història de la deportació". Ni tan sols la del camp de Mauthausen. Per fer-ho calen mitjans de què no disposo i qualitats que no tinc. No faig més que retre homenatge als cinquanta milions de víctimes de la darrera guerra, de la qual són part integrant tant els herois que moriren lluitant als fronts o a la rereguarda com els que varen morir en els bombardeigs de ciutats i pobles indefensos, com ho són els jueus morts a Auschwitz i els set rodencs que no varen tornar de Mauthausen.

És el sacrifici de tots i cadascun el que va permetre l'esclafament del nazisme. Gràcies a tots ells, la democràcia no està morta, Holocaust ha pogut ser editat i vist per molts milions de telespectadors, fins i tot a Alemanya, i malgrat totes les vicissituds no sempre agradoses que vàrem viure, tres rodencs hem pogut testimoniar del que varen ser aquells anys terribles. Si escrivint aquestes pàgines de records puc fer que, per poc que sigui, algú es sentí més motivat per menar endavant el combat permanent per la defensa de la pau i de la democràcia, hauré pagat un xic el deute que tinc envers els que ho han donat tot per la llibertat, fins i tot la seva vida.

Seguiré, doncs, explicant un altre aspecte que Holocaust (que es limita, com ja he dit, a traçar amb molta persuasió una història real, encara que fraccional i fraccionada) no fa ressortir.

Dels set rodencs morts a Mauthausen, cap n'era de religió jueva, ço que no dóna ni treu cap mèrit. Ni glòria.

Mauthausen és un poble austríac, ço que no li ha pas impedit de ser tan orb i sord com ho fou, per exemple, la ciutat de Munic, ben alemanya i que voreja un altre camp de concentració ben conegut també, Dachau.

Qui dels veïns pot i podia pretendre ignorar el que passava al camp de Mauthausen ?

Aquell gran camp, d'altíssimes muralles de pedra i fortins quadrats que conviu entre ells, és al cim d'un turó. Un xic com el castell de Montjuïc a Barcelona, i que no és pas menys visible que aquella fortalesa, amb les muralles que el rodegen, les filferrades elèctriques amb les llumetes vermelles enceses totes les nits. Amb els miradors que despunten i els reflectors que, quan fosquejava, enllumenaven el camp com si fos de dia. I per damunt de tot, les altes xemeneies dels forns crematoris que durant anys i panys funcionaren dia i nit, amb flamarades que n'eixien com de les fogueres de la vetlla de Sant Joan, exhalant un fum i una pudor de carn cremada que els dies de cel baix no deixaven ni respirar.