| Tots aquests signes de quelcom gens simpàtic estaven rodejats de cases de pagès habitades; estaven tocant al poble de Mauthausen; eren visibles des de llargs trams de carreteres i des de les naus que navegaven Danubi amunt i Danubi avall (no us ho agafeu malament, però el Danubi, en tres anys i mig, no el vaig veure mai blau, sinó sempre brut i terrós). I per si totes aquelles possibilitats de saber (o d'imaginar, almenys) que allà dalt passaven coses amagades no haguessin sigut prou evidents, els veïns del poble de Mauthausen haurien d'haver tingut clucs els ulls i embussades les orelles per ignorar els crims que es perpetraven en llur terme municipal. Perquè bé cal redir-ho: només en aquell camp, va haver-hi més de cent vint mil morts, segons diuen les estadístiques oficials nazis, que nosaltres sabem prou bé que estan minimitzades. Doncs, gairebé tots els presoners que vàrem anar a raure al KLM vàrem arribar-hi amb el tren, al més sovint en vagons de bestiar que es paraven a l'estació del poble. Una estació molt petita. Com el poble de Mauthausen, també molt menut. Només dues coses es veien grans: el Danubi, allà mateix, i el Camp, allà dalt. Fins a aquella estació, els soldats que ens escortaven solien ser de l'exèrcit alemany. Eren soldats. Però així que es parava el tren, eren immediatament rellevats pels SS del camp, que tan criminals eren i tan fanatitzats estaven que ni els quedava lloc per ser un xic soldats, i encara menys homes dignes d'aquest nom. I el pitjor és que no arribaven pas sols per fer el relleu. Amb ells arribaven els gossos llop i els mastins ensinistrats a atacar i a mossegar els presoners. Criminal règim nazi, criminals SS, que fins i tot transformaven animals que per definició són amics de l'home en bèsties feréstegues i sanguinàries. Eren ja els SS i els gossos els qui feien sortir els presoners dels vagons. Els lladrucs dels SS i dels gossos es confonien, igual que es confonien les mossegades dels gossos i els cops de culata dels SS. La bestialitat de tots dos era la mateixa, i ni els uns ni els altres eren capaços de distingir la gent jove dels vells, els esportistes dels esguerrats, els qui acabaven de ser detinguts dels qui ja feia dies, setmanes o mesos que estaven a les presons nazis sofrint tortures inimaginables. Els qui havien fet el trajecte en unes hores dels qui ja feia dies que estaven ficats dintre dels vagons sense menjar, sense beure, sense cap classe d'higiene, sense ni tan sols aire per respirar. El contacte amb el sòl del poble de Mauthausen ja era tot un drama i el preludi d'una tragèdia. La gent jove o encara vàlida el tocava primerament amb els peus. Els altres, amb el cap, amb el cul o amb les costelles, segons com queien, empesos pels SS i encalçats pels gossos. Una vegada ja tots fora del tren, vius i morts, tots erem comptats deu vegades per assegurar-se que no se n'havia escapat cap. I començava de seguida "la pujada" cap al camp, pujada en tot temps esgotadora. Regió de clima continental, a l'estiu el sol hi cau a plom, i a l'hivern, les temperatures de 20 graus sota zero no hi són pas excepcionals, amb nevades molt abundoses. Les insolacions o les glaçades començaven tan aviat com baixàvem o quèiem dels vagons. La corrua s'anava formant. Els morts els pujàvem a pes de braç, endtre dos de mig valents. Els paquets dels morts, dels malats o dels qui ja no podien més s'anaven repartint entre els amics o qui fos. Res ni ningú es podia quedar pel camí, que començava a l'estació i que per força havia de travessar tot el poble de Mauthausen, ja que el camp i l'estació es trobaven diametralment oposats, amb el poble al mig. El més de cent vint mil deportats que moriren al KLM i els pocs milers que vàrem sobreviure, tots vàrem travessar Mauthausen pel carrer principal. Sent, com ja dèiem, Mauthausen un poble petitet, el carrer principal no és pas més ample que el carrer del Pont; és a dir, que per agafar-ne tota l'amplària, no cal pas ser més de quatre o cinc persones de front, i encara ben juntes. I tots, i sempre, seguint la direcció de cap al camp. Direcció estreta i única que arribava al camp i desembocava a la xemeneia del crematori. També és cert que el carrer de Mauthausen que travessàvem semblava força desert. A part dels menuts que sortien per apedregar-nos i fer-nos ganyotes, no es veia ningú. Ni al peu de les portes ni als marcs de les finestres. Com si la gent d'aquell poble tingués por. Por o vergonya, perquè a la millor, entre els SS que ens bastonejaven hi havia llurs marits, o llurs pares, o llurs fills. Però el que per dignitat no tenen dret de dir és que no sabien res del que passava al camp, ja que, fins i tot si suposem que mentre travessàvem el poble només hi hagués hagut crits i garrotades, només sortint a l'altre costat del poble ja tornaven a començar els crims. Els malalts i esgotats que havíem arrossegat fins allà eren fredament abatuts. Encalçats pels gossos, o bé seguien la columna o queien. Caure, equivalia a morir, ja que els SS que cloïen la trista comitiva, amb un tret de pistola acabaven amb la vida d'un home tan impàvidament com els pagesos quan destrueixen l'agram. I aixó no es feia pas en silenci. Els lladrucs dels gossos i dels SS es confonien. Els planys dels moribunds feien feredat. Els trets de pistola esclataven secs, com per marcar el punt final d'una existència. Hi ha una dita francesa que diu que el pitjor dels sords és el qui no vol oir. Bé deu convenir per "comprendre" la sorpresa que molts diuen sentir ara, al llegir o visualitzar obres com Holocaust i "assabentar-se" de tanta barbaritat. Quan anava a l'escola del Sr. Sebastianet, vaig aprendre-hi que no hi ha regla sense excepció. Al poble de Mauthausen també va haver-n'hi una, d'excepció. Que es mereix la reconeixença, l'admiració, l'estima i el respecte del món sencer, car, si avui tothom coneix o pot conèixer les fotografies dels crims comesos a Mauthausen i que varen ser preses pels mateixos SS, és perquè l'organització clandestina va poder sostreure els clixés del laboratori fotogràfic dels SS, treure'ls fora del camp i donar-los a guardar fins a l'alliberament a la senyora Poitner, comunista austríaca, que, sabent perfectament les terribles tortures i la mort a què s'exposava, va acceptar d'amagar a casa seva els negatius i ens va ajudar així a conservar un testimoniatge d'un valor històric inestimable. Si estigués al meu abast, ja faria anys que hauria erigit un monument a la senyora Poitner. Cap combatent del que s'anomena "la darrera guerra" ho mereix més que ella. Menció feta a aquesta glopada d'aire sa i reconfortant, trist és haver de tornar prop del "transport", com es deia dels grups de presoners que arribaven al camp. El fet és que, entre crits, garrotades i mossegades, els qui podien anaven caminant turó amunt. Els més optimistes o ignorants, que fins a l'arribada a l'estació del tren creien, volien creure o esperaven anar a una presó "normal" (si és que poden existir les presons normals), anaven comprenent llur error. Les muralles, els miradors, les filferrades, les xemeneies... tot, com més prop era, més tètric, es veia. I com més amunt pujàvem, més forts eren els lladrucs, els crits, les bastonades. Sovintejaven més els trets aïllats, senyal d'un altre company que ens deixava per sempre més. .jpg) Miquel Serra i Grabulosa un cop alliberat. Fotografia feta el mes de juny de 1945 per al document de repatriació. L'arribada al camp començava passant per una porta enorme. Com era enorme també l'àliga de bronze que hi havia a sobre: dos metres d'alt i cinc metres de punta a punta d'ala. No crec pas que cap aimant de la natura pugui trobar just que el nazisme adoptés un tal emblema per simbolitzar tants de crims ! Però aquella portalada encara no era la de debò. Igual que la porta filferrada que ja havíem passat, no era més que un monstruós component del conjunt concentracionari. Calia fer tremolar els presos que la passaven. Calia fer creure als SS que llur predomini seria etern. Darrere d'aquella porta, un pati grandíssim. El del garatge, se'n deia. Com incrustat entre muralles molt altes i de pedra picada. De granit. Tenia dues eixides: la porta de l'àliga que es quedava darrere i, a la dreta del costat oposat, una escala monumental. També de pedra picada. De granit. Gairebé a cada esglaó, un SS amb la metralleta apuntant-nos i sempre a punt de tirar. Arribant a dalt de l'escala ja érem al cim del turó. A l'esquerra, més enllà de les barraques dels SS i d'alguns dels serveis del camp, més enllà de les darreres filferrades, camps conreats i boscos davallant fins a la conca del Danubi, majestuós encara que fos gris. A la dreta, el camp. El vertader camp. Només ens en separava la muralla. De pedra picada. De granit. Per entrar-hi només hi havia una porta, una porta molt ampla, molt alta. Amb una passarel.la a sobre i un mirador a cada costat. I reflectors i metralladores. I SS desitjant servir-se'n. Una vegada passada la porta del camp, ja ens podíem considerar condemnats a morir. Com ja ens havien condemnat els nazis que ens hi enviaven. Com ja ens hi havien condemnat els vassalls de Hitler que, arreu d'Europa, esperant poder obtenir o conservar del nazisme feus ben lucratius, es transformaven en puntals indispensables per a les tropes d'ocupació. A morir a poc a poc o de sobte. Com els passatgers d'un vaixell que naufraga de cop al bell mig d'una tempesta: poden ofegar-se immediatament com poden surar una miqueta. Excepcionalment, alguns poden flotar fins a l'arribada d'un desitjat però problemàtic socors. Malaurat el qui hi entrava. Benaurat el qui quan varen arribar els exèrcits alliberadors encara estava viu. Aquesta arribada al camp de Mauthausen no és pas inventada. Correspon a la de la gran majoria dels qui hi vàrem anar a raure. Correspon a la dels deu rodencs. A l'estiu com a l'hivern, sota la pluja o trepitjant neu, el nazisme tenia com a objectiu primer humiliar els homes que havien fet captius amb llurs tropes invasores. Volien fer d'aquells lluitadors per la pau i la llibertat éssers sense dignitat. Però no ho varen aconseguir. Malgrat les demostracions de potència invencible que desplegava l'Alemanya nazi, bé sabíem nosaltres que al final de la palestra serien les democràcies les que triomfarien sobre el despotisme. Aquesta certesa i la confiança en els homes i en l'avenir també han jugat un paper important. Si sé explicar-me ja ho anirem veient. L'altre dia vaig deixar el "transport" de presoners a dalt de les escales del garatge. S'anomenaven així perquè a baix, donant al pati, hi havia el garatge i els tallers on es reparaven les motos, cotxes i els camions dels SS. Feia, i fa encara a dalt de les escales, com una plaça prou gran. Si a l'esquerra i cap al lluny s'hi veia el Danubi i la llibertat, ran mateix hi havia una gran casa, encara que tingués la forma d'una barraca llarga, prou ampla i només de planta baixa. Era la kommandantur del KLM, on tenien els despatxos el comandant i els alts caps. L'empedrat de la plaça, com les parets de la kommandantur i moltes de les coses que es veien, també tenien el mateix punt comú que tan estrany semblava i que ja hem fet ressaltar abans: tot era de pedra picada. De granit. Però si ens portaven al KLM no era pas per admirar valls ni Danubis, blaus o terrosos, ni pedra picada, per més ben fets que estiguessin els cantells, ni el granellut del granit que ens envoltava per més esclatant que fos el seu color gris-blavenc. Girem, doncs, cap a la dreta i passem per primera vegada la porta principal del camp. Segurament que pel fet de ser més fàcil de comptar, a totes les formacions i desplaçaments col.lectius que ens feien fer, ens posaven per files de cinc o de deu. Quan es passava la porta, sempre en rengs de cinc. I si el grup era prou nombrós, es dividia en centúries. Doncs, abans d'entrar per primera vegada al camp, de nou feien formar per columnes de cinc, i vinga comptar. No cregeu pas que comptar i recomptar fos una operació sense conseqüències. Primerament, fet expressament o no, s'equivocaven prou sovint. I després, era un mètode més dels que utilitzaven als camps per humiliar, desmoralitzar i, molt sovint, exterminar els qui ja no podien resistir més, tal com anirem veient. Cap dels rodencs va arribar al camp aïlladament.Tots anàvem amb centenars de companys. D'aquest fet, recordant només una arribada, sense temor de grans divergències recordarem la de tots. Ja format en columnes de cinc i per centúries, la porta gran del camp s'obria. |
