Tot això sobtava als nouvinguts al camp com una fuetada al mig de la cara. Sobretot que aquella visió dantesca arribava immediatament després de la terrible "pujada" cap al camp. Ja començàvem a comprendre, fins i tot els que temém el pitjor, que els gossos i els SS que ens havien empentejat des de la nostra arribada a l'estació ni estaven aïllats ni actuaven de manera tan brutal pel seu propi compte. Ja vèiem que eren part integrant de forces repressives ben ensinistrades i que la tasca de botxins que tan a gust acomplien era la mateixa que la de llurs semblants.

Per si tot el que anàvem veient fos poc, a l'arribada al camp, gossos i SS rebien reforços. Als lladrucs i mossegades dels uns, als crits i cops de culates dels altres, només passada la porta i per arrenglerar-nos al peu de la muralla, just a la dreta, venien a afegir-se els crits i cops de pal i les empentes i les coces d'una altra categoria. Entraven en acció els "jerarques" de l'ordre concentracionari. Eren deportats que es mostraven tan sanguinaris com els mateixos SS.

Aquells deportats no tenien pas el mateix aspecte que els que hem descrit i que vèiem esporuguits un xic més enllà, que no tenien ni dret d'apropar-se. Els caps i escrivents de barraca, els Kapos mobilitzats per rebre'ns, sense que els sobrés res, no inspiraven tanta llàstima. També vestits de presidiari, portaven netes les jaquetes i prou bé els pantalons, i fins i tot una sabata a cada peu. Se'ls veien bé uns triangles de roba verda cosits damunt d'un número, sobre la jaqueta, al costat esquerre. Portaven braçals negres, amb lletres blanques.

Aviat aprendíem el significat de tots aquells emblemes. Durant molts anys, ser "prominent" a Mauthausen, era gairebé sinònim de ser un assassí. Sense excepció els deu rodencs els vàrem conèixer així. Però de sobres vàrem veure de seguida que eren una ínfima minoria, i vertaderament res tenien a veure amb els deportats per fets de resistència i oposició al règim hitlerià.

Doncs, uns bons jocs de garrotades més, i ja semblava als gossos, als SS i als Kapos que els rengs estaven prou ben formats i que ja ens podien tornar a comptar sense risc d'equívoc.

La quantitat hi era. És clar, entres els vius, en rengs de cinc, i els morts estirats per terra a l'extrem de les files.

Ja feia hores que només sentíem cridar en alemany. Que comprenguéssim o no, era el mateix. Les ordres rajaven de les goles alemanyes com l'aigua de la font de la Teula en aquells temps: sense parar.

I vet ací que, després d'imposar silenci, un altre deportat que també presentava una característica que sobtava, ens va fer un discurs en castellà. Amb l'accent teutònic que tenia era impossible confondre'l amb un espanyol, i les entonacions i gestos que emprava feien també impossible no veure que era un afemellat.

Traduït i reduït, ens va dir: "Acabeu d'entrar en un camp de concentració per la porta. Només se'n surt per la xemeneia. Cada pedra que veieu està regada amb sang dels espanyols. Escapar-se del camp, és impossible. Si trobeu que la mort no arriba prou de pressa, només heu d'agafar-vos a la filferrada electrificada i ja haureu acabat. Mentrestant, al camp regnen el treball, la netedat, la disciplina, ...".

Hi ha fets i circumstàncies que es poden copiar, transcriure o reeditar. D'altres no.

Mireu les fotografies rescatades del camp de Mauthausen o d'altres camps i comprendreu que mai més es podran "fabricar" milers i milers d'esquelets humans que encara puguin moure's, i sobretot amb aquells ulls tan buits de vida i tan plens d'horror i de temença. Per aixó, alguns força dels records que vagi escrivint, per comprendre'ls bé cal intentar situar-los en aquells contextos, en què simultàniament desplaçàvem muntanyes amb facilitat i ens esgotàvem portant grans de sorra.

No sabria ni vull dramatitzar. No sabria ni vull fer concessions.

El record dels molts amics i dels desconeguts que allí varen caure i el jurament que vàrem fer tots els rescatats, que es resumeix amb el "Mai més això" universal, m'acompanyen arreu i sempre. No sabria ni vull trair-los, ni els uns ni l'altre.

Intento i crec reeixir de viure avui i escriure records d'ahir "sense odi ni oblit", tal com resa a l'entrada a la cripta de recordança a la deportació que hi ha just darrere la Catedral de París. No sempre és fàcil i no són pas paranys el que manca. Però per als qui vàrem tenir la sort de sortir-ne, la travessada de Mauthausen, amb tot el mal que ens va fer, va ser una escola on vàrem aprendre, entre altres coses, que la solidaritat, l'amistat i la justícia no són pas nocions buides i que es deure nostre defensar-les amb abnegació.

El discurs de l' "Enriqueta", com l'anomenaven, ens va deixar a tots glaçats. Glaçats, perquè per aquelles vigílies de Nadal feia molt de fred. Glaçats, perquè era com escoltar la sentència del tribunal que ens condem-nava a la pena capital sense apel.lació.

I quan més deprimits estàvem, en aquell silenci de mort que ningú gosava trencar, un dels nostres va tenir prou valor per riure's de la situació i aixecar-nos la moral, només amb quatre mots: "¡Vamos, vamos amigos!, ¡que no será para tanto!"

Es diu Montreal. És aragonés. És mestre. Va ser el més valent de tots en aquell moment crucial. Aquells mots, que segurament que no reflectien pas el que l'amic Montreal pensava, ja que era un dels companys que més clara veia la situació més que dramàtica en qué ens trobàvem, varen tenir la virtut de sacsejar?nos més que no ho haurien fet llargs discursos i parlaments (que, de totes maneres, ningú hauria pogut fer). I varen contribuir a fer?nos comprendre que entràvem en una altra fase de la lluita. Molt més dura, encara, perquè l'enemic disposava de tot, i nosaltres de res, materialment parlant.

I malgrat aixó, en aquell moment precís, els SS i el nazisme acabaven de perdre una batalla important. Ja no podrien aconseguir anorrear la nostra dignitat. Podrien matarnos, però moriríem com moren els homes: lluitant i amb el cap ben alt. Amb la confiança que l'esdevenidor pertanyeria a les forces de la pau i de la democràcia.

Després d'aquest "intermedi", bé haurem de passar a l'acte següent; és a dir, el de les dutxes.

Sí. Després de la diada de la desinfecció, pel juny del 1941, el KLM era un camp molt "net", i per conservar-lo així calia que tots els nous arribats passessin per la desinfecció i la dutxa (?)

En el soterrani de la primera barraca a la dreta, feta d'obra, amb sòcol de pedra picada, de granit, hi havia una habitació prou gran per poder-hi entrar i despullar-s'hi un centenar de persones. Les dutxes eren al costat mateix. Despullar-se i passar sota la dutxa, bé semblen dues coses de les més normals del món. I per tant, els "pensadors" de l'extermini les varen transformar en sessions de suplici, tant físic com moral.

Per baixar-hi, a les sales en qüestió, hi havia (hi ha encara) una escala estreteta. També de pedra picada. De granit. Els qui podien, la baixaven com cal. És a dir, drets i posant un peu davant de l'altre. Els qui ja estaven més esgotats o, senzillament, els qui es trobaven a la cua "del paquet", amb les empentes i garrotades que rebien, les baixaven drets o a rodolons. Totes les ocasions eren bones per anar afeblint els homes.

Una vegada arribats a l'avant cambra de la dutxa, rebíem l'ordre de despullar-nos. De pèl a pèl. Per a nosaltres, els espanyois que ja feia anys que estàvem a la brega i que coneixíem casernes i altres camps de presoners, aquella promiscuitat no era pas nova. En canvi, imagineu el que podia representar per a les persones que la vigília eren encara a casa seva.

Ja despullats, rebíem l'ordre més estrafolària que es podia imaginar havent vist com ens havien tractat des de l'estació: ens feien ficar la roba dins de sacs de paper. Però no rellotges, ni diners, ni objectes de valor, que es quedaven sobre la taula, darrere de la qual hi havia els esbirros de vestit verd o ratilat, que anaven triant i repartint-se el que millor els semblava (tot, pràcticament). Ens deien, no sense ironia, que quan ens alliberarien ens ho tornarien tot, la roba i els altres objectes.

Les sorpreses, les males sorpreses, continuaven. Ben aviat ja no escauria dir que anàvem despullats "de pèl a pèl". L'equip dels "barbers" entrava en acció amb màquines i navalles, i pèls i cabelleres tallats o arrencats s'anaven amuntegant per terra, abans d'anar a parar dintre d'altres sacs de paper.

Quantes llàgrimes no costaven aquelles afaitades i tallades de cabell! Màquines, navalles i barbers, gairebé tots ho eren de "sarsuela". Per culpa dels uns o de les altres, poquets sortien d'aquella operació sense mitja dotzena de talls i d'encetats: al cap, a la pitrera, a les aixelles, al baix ventre, fins i tot a les celles un xic espesses. Pertot arreu on hi havia pèls o cabelis hi passaven els aparells de suplici, manipulats sovint per mans ben inexpertes.

Deu escaure ací recordar que tots els rodencs vàrem arribar al camp de Mauthausen els anys 1940 i 1941, com la gran majoria dels espanyols. Més endavant, la resistència que es va anar organitzant va millorar molts aspectes de la vida concentracionària, entre la qual cal fer ressortir el paper extremadament positiu que varen jugar aquell equip de barbers, a qui molts deuen llur salvació, com ja veurem.