La primera notícia que tenim sobre un bombardeig d'aviació dintre del terme municipal d'Ulldecona, tot i que no l'hem pogut contrastar amb cap altra font, ens la va facilitar el que va ser l'últim alcalde republicà d'Ulldecona, Artur Tallada Roca, l'Asbarder: "Bombardeigs, recordo que el primer va ser allà al riu Sénia. Van bombardejar la carretera mentre passava un servei d'aprovisionament i transport militar. Va ser allà la primera vegada que mos tocava la cosa de prop. Buscaven la carretera".
(Entrevista del 19 d'abril de 1993). Encara que no hem pogut localitzar cap document que ens facilités la data exacta, podríem situar aquest bombardeig entre el mesos de novembre i desembre de 1937.

Un altre bombardeig, aquest ja documentat correctament, va ser el que pot considerar-se com a primer bombardeig que es dugué a terme a l'interior de la població i tingué lloc el dia 22 de desembre de 1937. A partir d'aquell moment, els bombardeigs serien considerats ja com una amenaça real per a la vila. Aquell bombardeig, tot i que va causar poques destrosses materials, sí que va causar ferits i un pare de família n'esdevingué víctima mortal. Les bombes van caure per la zona del passeig de l'Estació i va originar un rebombori de proporcions tan desorbitades com greus conseqüències. Durant una bona temporada, la població visqué una autèntica psicosi d'invasió feixista i el pànic va fer que la gent es dispersés, com ja hem vist, per les casetes disseminades per tot el terme. Els successos d'aquell dia ens han estat explicats per Manuel Gavaldà: "Sobre les sis del matí vam sentir un soroll que no era gens habitual. Vam vore un avió que va semblar-me en aquells moments molt gros ja que va passar molt rastreret. Aquell hidro era d'un color metàl·lic o de color de plom. Va donar una primera volta raseta de reconeixement i va marxar. Natros que havíem d'anar a plegar olives vam tindre temps d'agafar el carro i estàvem a punt de sortir de casa quan de repent va tornar aquell aparell i va amollar una primera tongada de bombes. En lo ruido que va fer tots los carros anaven desembocats pel poble. A natros mos va agafar sortint de casa. Vam sortir del poble i trobant-mos per la zona del camí de Godall vaig vore com va fer una segona passada i va deixar caure una altra tongada de bombes també al passeig de l'Estació. En esta segona passada, l'hidroavió venia de la part de Vinaròs. Aquell bombardeig va ser el que va matar al tio Agustí Bel, Paraguala. Lo camí de Godall se va omplir de gent igual que quan fan bous. Tots assustats i corrent. Érem mig poble, uns encara anaven en camisa de dormir, uns altres en calçotets... tots escampats per allí. Allò feia temor, saps?... Si hagués volgut matar gent, allí pel pont de Godall hagués fet una veritable carnisseria !.
(Entrevista del 18 de juliol de 1996).

Esquadrilla d'avions facciosos sobrevolant territori republicá.

Per una altra banda, hem pogut recollir les explicacions de Maria Bel, filla d'Agustí Bel, Paraguala, que va morir en aquell bombardeig. Ens va explicar la mort del seu pare en aquell primer bombardeig d'aquesta manera: "En això veiem que aquell avió tornava a vindre. Escapem a córrer tots, i sense amollar de córrer vaig poder vore l'aviador com ara te veig a tu, ja que passava rastreret. Jo i ma mare corríem pel mig del passeig i va passar a tan poca altura que quan era dalt de natros vaig mirar amunt i el vaig vore així mirant cap al darrere. Ja havia tirat la bomba que va encertar mon pare, que es veu que venia darrere de natros. Ell va morir davant de casa Roura. Ma mare es va amagar a la refineria d'oli de casa Balada, que estava oberta perquè dins hi treballaven, i jo vaig amagar-me davall de la tribuna de Benaclocha i me van caure tots los vidres al cap, però no me van fer res. A mon pare lo va tocar la bomba i ja no el va deixar passar més avant, i allí lo va matar. Les esquerdes de la metralla encara es poden vore allí, a la façana de casa Roura. Va matar mon pare i va tallar la cama al tio Pere Canalda Forcadell (membre del Comitè, que feia de carter i que després va ser afusellat pel franquisme a Vinaròs). Aquell dia també va morir a conseqüència d'aquell bombardeig un xicot de la Sénia que estava dins del cotxe de línia de Jaques, que estava aturat davant de l'estació.
Aquella bomba va caure...vatros no ho recordeu, però baix, a l'estació, hi havia una cosa com una sénia on hi havia un matxo que voltava i pujava l'aigua dalt a un depòsit. Allí les màquines de vapor carregaven d'aigua. Segons va dir després l'amo que tenia el matxo allí, la bomba va caure dins d'aquell depòsit, i diu que a bots va anar saltant com si fos una pilota, i quan va trobar una cosa dura va esclatar. Si mon pare no s'hagués gitat a terra i hagués tombat lo cantó, no l'hagués agarrat, en canvi la bomba va anar a buscar-lo". (Vegeu Raïls núm. 6, tardor 1995, pàg. 62).

Sobre el fet de la mort durant el bombardeig d'aquell dia del jove de la Sénia a l'interior del cotxe de línia de Jaques no hem pogut localitzar cap altra referència ni ho hem pogut confirmar amb cap altre testimoni; en canvi, sobre el fet de l'amputació de la cama a Pere Canalda Forcadell, hem pogut recollir que aquell dia, mentre l'avió feia la primera passada rastrera, el tio Canalda, amb un accent de català oriental que el caracteritzava ja que havia passat uns quants anys a Barcelona, sembla que va comentar: "No patiu que són dels nostrus" i pobre ja va tenir bon "nostrus". Aquell hidroavió, que ell va confondre de bàndol li va costar una cama".
(Entrevista a Lluïsa Vericat Domènech, la Garrofina, l' 1 de setembre de 1996).

Pepito Lluís Làzaro, de Tomàs Lluís, recorda encara aquell angoixós episodi del primer bombardeig sobre la vila, que va causar greus ferides a son pare, lo tio Joan Lluís Gimeno: "Aquell matí, encara no s'havia fet de dia del tot. Entre dos clarors, vam sentir el soroll d'aquell avió. No havíem après encara a distingir els diferents sorolls que feien los avions dels rojos i els dels feixistes. Després ja tots los identificàvem i, encara avui, jo els podria reconèixer. Les paves dels alemanys feien: "Ramon, room, room, Ramon, room room..." i els dels rojos, aquells feien: "Nyiuu... giuuu... giu... nyiuu..." Botouadeuna!... Dins la medul·la tinc encara aquells sorolls. Fixa't tu que teníem una mula i un gos que encara l'avió no sortia del camp d'aviació, que ells ja estaven arborats, saps? Com que un parell de vegades els van anar les bombes a prop!... Aquell matí, com te deia, entre dos clarors, esperàvem les llogades per anar a plegar olives. L'avió va passar una primera vegada sense tirar i al cap d'una mica, quan va tornar ja va amollar les bombes. Sentim per allà els primers esclafits i corrent tots... corrent... saltem la via. Jo tiro pel caminet aquell on abans estava la casella, i mon pare i ma mare van tirar per la carretera d'Alcanar. Jo, només agafo la baixadeta, me tiro baix al regueró, baixava aigua i era a ple hivern, però... botouadeu! ... ni te'n donaves compte! Ma mare va amagar-se darrere la primera soca d'aube que va trobar i es queda detrás i mon pare va voler continuar una mica més, carretera avall, i va explotar aquí a la via, saps, i a mon pare el va agafar de línia, i li va despenjar un tros d'anca. Li va fer un xirnàs més gros que esta mà sencera. Tota la carn li penjava. Per un pèl, si s'encarnissa un poc més l'hagués matat. Vaig sentir dir això. Se va escapar de miracle!... De dins del reguer vaig vore una flamarada. Boom! Tu! Una flamarada tan alta com los aubes. Esta bomba va desfer un vagó de tren buit que estava aquí a la vora de la via, al costat de casa nostra. Me pareix que vaig sentir dir que el dia abans l'havien descarregat de munició. Lo va fondre tot. Quan tot se va acabar sento que es queixaven, es queixaven, i ja vaig anar a socórrer mon pare. En un carretó que teníem natros, lo van posar dalt i se'l van endur cap a l'hospital, al convent que va ser de les monges carmelites. La porta de casa nostra la va trencar tota. Al ferir mon pare, los municipals van taponar un poc perquè no sortissen los animals que teníem al pati. Del bombardeig d'este dia vaig sentir dir, en aquell temps, que per allí dalt, crec que va ser al carrer de la Taleca (avui de Tinent Ferré), vaig sentir dir a un veí, que per una teulada d'aquelles havia arribat un tros de via. Això jo ho he sentit dir! Oi! I per dalt de les teulades, los anys que encara anaven trossets de metralla de les bombes. Mare Meu...Sí, sí!
Este mateix bombardeig - continua explicant el tio Pepito - després van tirar-ne una aquí al mig del passeig de l'Estació, davant mateix d'on estava el bar Arabesco a la pista cimentada del bar, allí hi havia un clot que hi cabia un carro en toldo. Molt fondo. Es va arribar a dir, i al costat del cràter es veia que havia una altra bomba que no va esclatar. Això és el que dèiem natros, saps?... Estava tot lo clot obert, i a la mateixa pendent, a la mateixa vora, es veia una cosa metàl·lica, que natros dèiem que era una altra bomba que no havia explotat. Molts de veïns encara pensem que està allí... Caleo i molts d'altres. Per cert que no fa molt, parlant en Caleo me diu: "Te'n recordes que dalt d'estos aubes molts d'anys va haver-hi una raïl d'aube enorme?.". La bomba, la va arrancar, la va aixecar i al caure va quedar enganxada al mateix enforcat dels arbres. D'això, veus... jo no me'n recordo, però Caleo sí que se'n recorda.
No sé si va ser en este mateix bombardeig que la caseta dels urinaris de l'estació també va desaparèixer. Si t'hi fixes, les vores de la barana que avui hi ha allí no són de pedra, són de ciment, pos ho va assolar una bomba. Després, també va tirar per les vies. Un tros de la via, des de l'estació cap enllà, tota estava desfeta. I lo tio Paraguala, que estava per allà pel passeig, per la zona de casa Roura, lo va enxampar i el va matar. Allí a la canal de casa Roura, si mires per allí, encara es veu tota apedaçada i per les pedres encara es veuen les escardes de la metralla. A Canalda, que era barber i portava el correu, li va tallar la cama. Això va ser tot lo mateix bombardeig".
(Entrevista del 20 de setembre de 1996).

Aquell dia, 22 de desembre de 1937, al carrer Guifré núm. 9, avui pisos de Casola i llavors el molí fariner del tio Naranco, hi era el velatori amb el cos present del tio Vicenç Bonet Vidal, lo tio Naranco, de 75 anys, el qual havia traspassat el dia anterior. Amb el pànic es va desfer el velatori, es va deixar el difunt sol a casa, mentre que els familiars atemorits pel bombardeig van arrancar a córrer cap al camí dels Terrers, avui camp de futbol. Una veïna d'aquella casa, Elvira Ferré Elies, als 72 anys ens ha explicat: "Aquell matí, encara estàvem al llit dormint, ma mare estava rentant, llavors vam sentir l'avió que ja bombardejava. Ma mare mos va fer aixecar de seguida. Era de matí a punta de dia. Quan vam sortir al carrer mos veiem una processó de gent, tots pujaven carrer Guifré cap amunt. Los uns anaven en camisola, què sé jo... tots a la desbandada, corrents cap amunt. Tots pujant cap aquí dalt. I aquí dalt, on ara han fet lo camp de futbol, als Terrers, allí mos vam ajuntar molta gent. Fins i tot van fer cap allí dalt les nétes del tio Naranco, que havia mort lo dia anterior i que es va quedar sol a casa, estant de cos present. Després de gran vaig pensar: És que no mos van matar perquè no van voler; perquè haguessen pogut pujar cap amunt i mos haguessen fet una vertadera escabetxina". (Entrevista del 21 de gener de 1997).