Durant la primavera de 1938, les coses es començaven a veure molt fosques per a la conservació de la línia de front lluny de la nostra zona. El perill físic i real per als habitants de la nostra comarca s'anava apropant. Durant els primers dies del mes de març de 1938, les tropes rebels avançaven per terres d'Aragó. En aquelles condicions, l'aviació alemanya amb base a Pollença i la italiana provenint de Mallorca "augmenta el nombre d'avions de bombardeig destinats a atacar la rereguarda republicana, en quantitat i qualitat" (SOLÉ i SABATÉ, Josep M. i VILLARROYA i FONT, Joan: Catalunya sota les bombes (1936-1939). Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1986, p. 51 ) i les nostres comarques en serien de les primeres afectades a convertir-se en un corredor o passadís, cada dia més estret, a mesura que els rebels avançaven cap al mar.

Els hidros de la Legión Cóndor amb base a Pollença, durant la primavera de 1938,
efectuaven a diari incursions nocturnes intentant tallar combois ferroviaris entre Barcelona i València.

A partir dels primers dies dels mes de març de 1938, els hidros de la Legión Cóndor amb base a Pollença efectuen a diari passeigs nocturns per tal de tallar els transports per la via fèrria de Barcelona a València. Es tracta d'impedir l'aprovisionament de les unitats republicanes. Tots els dies cap al tard s'aproximen a la costa de l'Ebre els primers dos hidros. Un seguia la línia fèrria des de l'Ebre fins a Barcelona i l'altre, de l'Ebre fins a València. Quan tornaven a la base, en sortien uns altres dos i així per parelles s'anaven rellevant al llarg de la nit.

Crec que val la pena intercalar aquí alguns dels paràgrafs que sobre aquest tema, va escriure el pilot alemany de la Legión Cóndor, el "Capitán K." en el llibre La Legión Cóndor se despide, editat l'any 1939.
"[...]Son los primeros días del mes de marzo de 1938 -explica el capità K.- Las tropas nacionales han dejado ya atrás sus posiciones entre Huesca y Belchite y avanzan por las tierras de Aragón. A nosotros se nos ha encomendado la labor difícil, pero honrosa y llena de emociones, de cortar los transportes por la via férrea de Barcelona a Valencia, para impedir el aprovisionamiento de las unidades rojas.
Las seis tripulaciones de nuestra base de Pollensa con sus seis aparatos lograron destrozar en veintinueve de las treinta y una noches de marzo más de cincuenta trenes y otras tantas locomotoras.
Todos los dias, al atardecer, -continua explicant el Capità K- se aproximaban a la costa enemiga los primeros "hidros": iba uno a realizar su servicio desde Barcelona al Ebro y el otro, del Ebro a Valencia. Cuando regresaban, salían otros dos y así por parejas nos íbamos relevando a lo largo de la noche. Noches de impaciencia y espera. Por dos veces durante un mes, uno de los hidroaviones dejó al compañero destrozado contra la tierra enemiga. La defensa antiaérea roja había podido con ellos.
La lucha era la misma cada noche. Ya en la costa descendíamos, volando entre los cincuenta y los cien metros de altura y cruzábamos en todas direcciones sobre los caminos de la tierra, trazos de leve claridad en la noche, en busca de trenes y convoyes. Ya nos conocían todos. Las estaciones estaban siempre oscuras, los trenes seguían ciegos el camino de sus vías y los coches y camiones sólo se atrevían a abrir por cortos instantes sus ojos de luz. Pero nosotros también los conocíamos. Y nos bastaba el más ligero resplandor en una carretera o el penacho de humo de una locomotora para localizar a nuestra presa.
Era imposible sustraerse al hechizo de aquella lucha -continua explicant el capità K-. Apenas enfilábamos un tren, las ametralladoras antiaéreas abrían sus fuegos, y de ambos lados de la vía cruzaban el aire las balas de los fusiles y a veces hasta de pistolas. Nosotros, a cincuenta metros de altura, le ganábamos su carrera al tren y al mismo tiempo dejábamos caer una tras otra las seis bombas. Todo él se desarticulaba en una serie de estallidos, y quedaba sobre la tierra un rastro de fuego. Pero cuando no ganábamos el juego, nos revolvíamos y con el cañón y la ametralladora disparábamos contra la máquina, la presa más codiciada, hasta que los chorros de vapor anunciaban el fin de su vida.
Terminada la misión y cuando en nuestro tranquilo descanso supimos que las tropas del General Franco habían llegado al Mediterráneo, nos sentimos unidos a ellas más que nunca".

El 13 de març de 1938 un tren militar va ser destruït per un hidro de la Legión Cóndor entre l'estació d'Alcanar i la d'Ulldecona.
Encara avui, algunes restes d'aquell comboi fan el seu paper reutilitzades
com a element de construcció en una caseta de camp de la vora de la via. Fotos: Francesc Itarte

Aquesta narració del pilot de la Legión Cóndor ens ha estat corroborada per diverses persones, les quals han recordat clarament les passades nocturnes i diàries d'un hidro, el qual seguia la línia fèrria des de l'Ebre fins a València, i també ens han explicat com un d'aquests trens va ser bombardejat un dia i destruït entre l'estació d'Alcanar i la d'Ulldecona, en el lloc conegut com la Curva.

A través d'un ofici originat per l'Ajuntament d'Ulldecona amb data 14 de març de 1938 (Ofici núm. l83, dirigit a Ordre Públic d'Amposta) ens assabentem que la matinada del dia anterior, és a dir, el 13 de març de 1938 va haver-hi un bombardeig sobre la vila d'Ulldecona i també, aquell mateix dia, va produir-se el bombardeig i destrucció del tren militar que ara ens ocupa. El document figura extractat al llibre de sortida de documents de l'Ajuntament amb les següents paraules: "Donant-li coneixement del bombardeig hagut el dia d'ahir en aquesta vila i el d'un tren militar entre l'estació d'Alcanar i Ulldecona".

Mitjançant la fresca memòria de Manuel Gavaldà Querol hem pogut recollir el següent: "Lo que vaig a explicar ara crec que va succeir el mateix dia en què van bombardejar aquí al poble els locals del Sindicat. Natros teníem una finca allí al costat de la corba que fa la via entre l'estació d'Alcanar i el pont del riu Sénia. Aquella nit pujava de la banda de Vinaròs un tren militar format per vagons de passatgers d'aquells de luxe i duia també dos o tres vagons on portaven les municions. Era, però, un tren molt llarg. Hi anaven molts vagons. Los soldats eren d'una brigada republicana que es deia "La columna de la Muerte" on tots eren voluntaris. Anaven dormint. Era allà a les deu de la nit més o menys i va un hidroavió dels nacionals i quan va vore el tren, primer va pegar tres o quatre passades abans no va tenir-lo al seu punt de mira. No va morir cap soldat d'aquell comboi perquè el maquinista va tenir molta vista. Lo maquinista al vore el perill imminent, va parar el tren en plena corba i va fer sonar l' larma. Anaven tots dormint, i clar, al sentir l'alarma se van tirar tots de seguida i a córrer per aquells vilars. Aquell hidro va fer volar tot lo tren. Lo va fotre tot asclat. Jo el vaig arribar a vore tot cremat. L'endemà, els soldats los vam tindre tots per aquí escampats pel poble. Van pujar tots a peu i com van poder i van dormir baix dels pérxens...una estesa... Los fusells, pos... per les casetes, al "Renye" estava tot ple. Si un hagués volgut arreplegar-ne... Pertot arreu havia caixes de munició, pistoles i tot això... tot anava tirat. De munició n'havia pertot arreu. Les restes dels vagons les van apartar a una vora, però encara va durar molt temps. Van entrar els nacionals i encara hi havien restes. La gent anàvem molts a buscar-hi ferrocolat. Després anàvem, lo veníem i així fèiem quatre perres. Oi si en va anar de gent!... Ja ho crec que hi anaven!... Temps va estar-hi".

En una caseta de camp que hi ha vora la via, a la zona de la "curva", entre l'antiga estació d'Alcanar i Ulldecona, es poden apreciar encara les restes metàl.liques d'un fusell de la guerra, reutilitzat com a barrot per a una finestra.
Són restes d'aquell tren bombardejat i cremat en aquell indret el 13 de març de 1938. Foto: Francesc Itarte.

Els soldats republicans d'aquest tren, en ser Ulldecona el poble més proper al lloc de descarrilament, romangueren alguns dies a la vila fins que es va poder formar un nou comboi. La vila anava plena de soldats. Se'ls podia veure escampats per tot el poble, fent-hi la vida i fins i tot dormint amb les mantes per sota dels porxos de la plaça. Les armes, les agrupaven formant una barraca.

Algun d'aquests soldats, conscients del mal caire que per a la República anava agafant la guerra, va intentar desertar de l'exèrcit i va demanar de romandre amagat a Ulldecona i esperar la imminent arribada de les tropes franquistes. Ja es començava a entreveure una guerra perduda. Coneixem una família que va guisar un conill per a un grup d'aquests soldats i abans de marxar, un d'ells va demanar que el deixessen amagar-se. Aquella família en concret li negà l'acolliment. En realitat es tractava d'un greu compromís, en el qual s'hagués pogut veure involucrada aquella família.

Un altre soldat, Carlos Arola Dagá, juntament amb altres tres soldats republicans d'aquest comboi destruït, van ser allotjats al domicili de Cinta Poy Montrós, soltera de 52 anys. Arribat el moment de marxar, el soldat Carlos, comprenent que havia estat allotjat en una casa de dretes, va manifestar que deixava en dipòsit les maletes que duia, fins que tornaria a aquesta població quan entrarien les tropes nacionals, ja que tenia el ferm propòsit de passar-se de bàndol tan aviat arribés al front. (AHM certificat amb data 14 de maig de 1938. Carpeta sense inventariar).